met.cat

Aquest matí de dilluns m’he llevat amb ganes de fer coses. Començar la setmana amb un dia festiu sabent que la resta del món treballa, ajuda a aprofitar el dia i a esprémer el rellotge.

Ho tenia clar; havia de tallar-me els cabells i anar a comprar el pa. Un parell de coses ben trivials, sense més transcendència, però que al llarg del matí ha anat agafant prou importància com per dedicar-li quatre ratlles.

M’explico: Tot ha començat mentre esmorzava mirant els matins.si ―que diria en Monegal― d’en Cuní. Parlaven dels dos autobusos ateus que avui han començat a circular per Barcelona convidant a la reflexió de si Déu existeix o no i que siguis feliç i tal... i tenien un reporter en una parada d’autobús esperant que arribés el vehicle en qüestió. Suposo que és per la meva formació de geògraf urbà que he sabut ràpidament que la connexió l’estaven fent a prop de casa. I casualitats de la vida, he començat a desparar la taula. I ja hi som... el meu cervell ha lligat la ubicació de la parada amb els dos pots d’oli usat que tinc a la cuina. La deixalleria de la Vila Olímpica és a tocar de la parada d’autobús. I ja està; abans de tallar-me els cabells, aprofitaré per deixar l’oli al punt verd com a bon ciutadà, encara que hi havia un pot no ple del tot i podia anar-hi més endavant (però ja se sap que feina feta no fa estorb), i faré el friki veient el desplegament mediàtic de la parada vejam si veig un autobús.

Doncs ja em veieu, ben afaitat i xano-xano Rambla del Poblenou avall amb una bosseta amb dos pots d’oli usat gaudint del sol permetent-me un passeig matinal. Arribo al Punt Verd de la Vila Olímpica i la noia que se n’encarrega estava donant de menjar a un parell de gats abandonats...

―Hola! Porto oli usat.

―Doncs hauràs d’anar al Fòrum. Aquest punt verd està tancat.

―I això? He mirat al web l’horari i no deia res que no funcionés... ­­―és cert que ho he mirat i que no deia res del tancament.

―És que no ho han avisat. ­―I em dóna un plànol per tal d’anar a la deixalleria del Fòrum. Jo que ja sé on és, em faig el ronsa una mica mosca pel contratemps. Em diu que han d’ampliar la deixalleria, han de fer obres i que és una merda però que hauré d’anar al Fòrum. Just en direcció contrària d’on tinc la perruqueria. No estava disposat a anar-me’n d’allà amb les restes olioses d’ous ferrats, “truites-assalmonades” al forn i confits d’ànec, que per molt bon ciutadà que em consideri que voleu que us digui; m’ha tocat el que no sona.

―No puc deixar-ho aquí?

―I tant, noi. Porta!

―Gràcies.

Ja marxava content per haver complert el meu deure quan sento un clonc-clonc. Ja m’esperava el plaf de vidres trencats, que al final no he sentit, quan m’he girat i he vist com la noia acabava la inèrcia del braços després d’haver llençat la bossa amb els pots plens d’oli a un contenidor enorme plens de trastos de rebuig. Quina cara d’imbècil m’ha quedat mentre em recordava de l’Imma Mallol & Family... No he gosat ni protestar, què havia de fer? Rebuscar els pots dins del megacontenidor d’obra? Endur-me’ls al Fòrum? Què hauríeu fet vosaltres? Jo m’he limitat a sacsejar el cap amb els ulls tancats... hauria d’haver pensat: “Visc(a) Barcelona!”, però no. Això ho he pensat ara que escric; sóc d’efectes retardats. Feina col·lant i desant l’oli per acabar llençat, tirat sense qualsevol mirament... Quina ràbia!

Bé, un cop fora de la deixalleria, m’he adreçat contrariat cap a la parada d’autobús a veure els de TV3 que estaven acompanyats pels d’Antena 3, Barcelona TV i Telecinco. Un desplegament enorme i un xic surrealista quan tothom s’excitava quan un autobús s’aproximava a la parada... Tots a mirar la propaganda; Mamma Mia, falsa alarma. Un bus turístic i un 36, que no els han fet moure; no eren les línies proclamadores de l’ateisme. Veient que se’m feia tard he anat a agafar el metro recordant-me de la malícia que m’ha fet allò de l’oli...

Després de diverses gestions al centre ―el meu cervell ha anat plantejant-me altres coses per fer entre la perruqueria i el forn de pa quan m’estava dutxant― he decidit tornar a provar sort amb l’autobús i he esperat el 41 a la Plaça Catalunya. No hi ha res com tenir temps per perdre’l. No hi hagut sort, però hi he pujat per tornar a la parada mediàtica del matí. Mentrestant he començat a llegir-me el pròleg de Mirall Trencat: “Un autor no és Déu.” La Rodoreda semblava haver-me escrit això per llegir-ho avui en un possible autobús ateu? I he tornat a pensar en l’oli malaguanyat.

Estava pensant en la frase de Déu i l’escriptor mentre escoltava, com qui no vol la cosa, la conversa de besucs entre la conductora i un iaio que no sabia quina línia havia d’agafar per anar a la Vila Olímpica... he pensat que era sord perquè la dona no parava de dir-li amb una santa paciència que aquell autobús l’hi duia... Una bona professional he pensat quan rebia amb un somriure a la cara i un bon dia a la boca als pocs passatgers que la saludaven (jo n’era un d’ells). I així, m’he despistat i he baixat amb el iaio; una parada abans del que em tocava a mi... i m’he mirat l’autobús des de la vorera i m’he plantejat per primer cop la pregunta del bus ateu.

Déu existeix? Sincerament..., ja s’ho farà. Prou feina tinc jo a saber qui sóc jo com per ficar-me en la vida dels altres. Però en cas d’existir... qui diu que hauria de ser un home? L’autobús marxava quan ràpid he apuntat al punt de llibre: Línia 41 Bus 2470. Podria ser el DNI de Déu; 412740. La conductora m’ha semblat el més semblant a Déu aquest matí, aquella dolçor, ganes de fer bé les coses, conduïa amb suavitat... El dimoni ja me l’havia trobat abans... cony d’oli! I he seguit a peu per l’avinguda Icària somrient en els utòpics que van imaginar un món millor i que ara veu un anunci qüestionant Déu... Dos segles després seguim amb les mateixes preguntes existencialistes. No hem avançat gaire, la humanitat vull dir; Jo sí, que he arribat altre cop al plató improvisat al mig de la vorera, on encara hi eren tots esperant l’autobús.

La parada és, oh! coincidències de la vida, entre el cementiri del Poblenou i l’església d’Abraham. ¿Els ateus han escollit les línies per tal que coincidissin en aquell punt sagrat a més d’Icària? ¿Hi ha alguna mena de missatge ocult en què siguin les línies 14 i 41, capicua, les escollides? Ja posat que haguessin agafat també la 141 que també passa pel Poblenou, tot i que no circula per l’avinguda del somni d’en Cabet...

Estava jo caòticament pensant en tot això quan, patapam; Se m’apareix el 14 amb la divina propaganda i... clic!

Au, feina feta.

I Content per haver fet servir, per fi, la digital que he traginat tot el sant dia he marxat a comprar el pa amb la bossa de cotó ecològic, com a bon ciutadà...

La recerca d'un Déu que probablement no existeix m’ha complicat el matí, m'ha fet preocupar-me pel meu oli.. i a tu t'ha fet perdre el temps per haver-te llegir tot això ara.

Comentaris (4)

Nom

Correu Electrònic

Web

Comentari

curt | llarg

Subscripció per correu electrònic (només usuaris registrats)

Nou Comentari