met.cat

Estirat al sofà, amb trencadissa de miralls a les mans, rumio si hauria d’anar a l’Ateneu.

La conferència d’aquesta tarda m’atrau, però m’imagino el que es dirà... res de nou que ja no sàpiga... M’amarga aquesta sensació de suficiència, i pres d’un dels meus atacs vitalistes em planto al centre, que alguna cosa en trauré.

Dempeus al costat al piano, amb trencadissa de miralls a les mans, escolto com una veu diu que la conferència s’ha suspès; de fet l’acte s’ha ajornat... i com el neguit que he sospesat al sofà es referma i m’humilia. Ho veus com no calia vindre? Jo ja ho sabia es venta el meu inconscient mentre desgraono l’escala cap al carrer.

Recolzat en una paret, amb trencadissa de miralls a les mans, escolto com un acordió plany Vivaldi. Sona un mòbil: L’acordió calla, l’acordionista respon, Vivaldi mor. Sospiro resignat alçant els ulls i la veig. Una finestra morta, encegada amb alabastre, s’ha deixat conquerir per la pols i l’opacitat de les pedres del claustre...

Na Claustre se m’apareix, trista, sola... esguardant-me tot suplicant que no la faci més desgraciada del que ja ha estat... Dos quarts; ja és fosc, l’Eulàlia sap que no la veuré però s’ha fet sentir. Ella era abans que l’altra, jove i vital. Des de dalt de la catedral reclama la meva ment. I per primera vegada sóc pres del desassossec i el desfici d’en Marc que no sap què ha de fer. Per primera volta l’entenc...

El presto de Vivaldi rebota de nou contra les parets del Claustre, el batall de l’Eulàlia sobrevola altre cop el carrer de la pietat que m’emMARCa la batalla entre dues dones que no volen ser plat de segona... Un formigueig als dits em fa tancar el llibre i noto com la trencadissa de miralls ja m’ha travessat la pell i em punxarà el cor cada cop que no respiri per a una d’elles...

Paciència noies, paciència... per pietat, paciència.

Comentaris (2)

Nom

Correu Electrònic

Web

Comentari

curt | llarg

Subscripció per correu electrònic (només usuaris registrats)

Nou Comentari