met.cat

Distanciades per la Mediterrània i unides per l’excel·lència en l’art islàmic les fortaleses que dominen Granada i Alep viuen realitats ben diferents. La catalogació de la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat magnifiquen encara més la seva [di]sort.

Sopant a l’Albaicín amb vistes l’Alhambra, la fortalesa vermella il·luminada se’m va tornar així extremadament fràgil. Estic convençut que la capitulació de Boabdil, conscient de les meravelles que atresorava intramurs, deuria optar per perdre-la intacta evitant el dolor de saber-la saquejada i destruïda en l’assalt cristià.

Els seus murs es van alçar poderosos fins que la història va convertir la seva imponent presència en un inofensiu castell de sorra. La incorporació de pólvora primer i de l’aviació després com avenços bèl·lics fa dels seus maons simples terrossos de sucre condemnats a dissoldre’s amb la primera envestida.

El brutal bombardeig de Montecassino durant la Segona Guerra Mundial és paradigmàtic. Va ser el preu humà i cultural en l’avenç aliat per obrir-se pas cap a Roma, ciutat que afortunadament es va declarar oberta.

Divagant entre l’art i la guerra ens vam acabar l’ampolla de vi granadí. Brindàrem per nosaltres, pels meus 38 just estrenats i per a què les Alhambres d’arreu segueixin igual de magnífiques malgrat faci anys que no siguem més que pols en aquest món.

Avui fa deu anys que van donar-me els primers folis. El resum de la primera classe. Sense menystenir el valor del contracte, la lliçó impresa del primer dia va ser la prova palpable que vaig endur-me a casa i que confirmava l’inici d’un nou camí.

En pocs dies el col·leccionable ja era arxivat a la memòria i posat en pràctica amb sensacions contraposades pel costerut traçat de Cornellà. Esplugues i L’Hospitalet arribarien les setmanes següents i paradoxalment semblava que la Diagonal se m’allunyava... però va arribar. I al cap de poc vaig decidir creuar-la i oblidar-me dels embussos de la ronda Litoral.

En menys d’un any vaig passar de veure les torres negres de la Caixa a l’esclat de colors de l’Agbar, del shopping de l’Illa al de Diagonal Mar. Dels feiners estressats a Francesc Macià als diumenges de passeig a la Ciutadella.

Ignorava que sis anys després d’aquell primer dia em trobaria amb un canvi d’agulles que m’entraria a cotxeres per integrar-me al centre de control.

El semàfor en vermell obliga a deturar la marxa. I sinó atén-te a les conseqüències. La merda com a venjança!

Un llum roig ignorat i la càmera en captarà la infracció. De ben segur que enganyen els veïns i les antenes Wifi no serveixen per coordinar els cicles semafòrics com diuen, sinó per a reportar d’immediat totes les instantànies punibles.

El quart element del bàcul és un integrant de la nova Unitat Alada de la Guàrdia Urbana, per si la tecnologia no l’encerta i desenfoca la matrícula. La UAGU no encoloma multes; és un agent dinamitzador de l’economia.

Si es fa cas omís al semàfor alçarà el vol i situant-se sobre la seva vertical bombardeja el vehicle infractor. Vidre tacat o planxa corroïda, això ja és qüestió de sort. L’ajuntament no en veu ni cinc però amb l’escarni corrosiu alegra la migrada activitat dels túnels de rentat.

Recordo bé la seqüència de 4 fotografies: Franco dins el taüt, Juan Carlos llegint un discurs al Congrés, Tarradellas al balcó de la Generalitat i Pujol investit president. Il·lustraven l’últim tema del meu llibre d’Història a 8è d’EGB.

L’adveniment de la Democràcia. La solució lògica, no? I aquí Pau i després Glòria. Tots els ingredients d’un final feliç, rodó, ben travat i relligat. Punt i final a segles de guerres i morts.

Vaig entendre aleshores que la història ja era feta i que a mi em pertocava aprendre-me-la i donar gràcies per viure els temps de bonança en què havia nascut. En d’altres èpoques els de la meva edat morien als camps de batalla.

Però una pregunta m’assaltava quan la televisió informava de la guerra de les Malvines, del Mundial del Naranjito o de la Glàsnost. Copsava que eren fets importants però que el llibre d’història ja no en deia res. I ara què? No formarem part de la història algun dia els de la nostra generació? I què en diran de nosaltres? Farem mai res per formar part del sempre fugaç darrer capítol de la Història?

Avui, 20 anys després d’aquelles 4 fotografies, arriba l’hora del Què. Estudiant-la, he après a no deixar-me intimidar per la història, ni pels altres que abans de nosaltres cregueren o pogueren fer el millor en cada moment i lluitar per tenir un futur millor; el meu present.

Encetem un any que passarà als Anals del país i noto com ja fa temps que el fil roig de la història tiba. No deixem que ens arrossegui desbocat, la Història ensenya què passa aleshores. Aprofitem-ne la força per enllaçar-lo cap allà on ens interessa. El futur; el lloc on passarem la resta de la nostra vida.

Don’t be encumbered by history. Go off and do something wonderful.
Catalonia is not Spain. Yes&Yes Catalonia is wonderful!

Som-hi!