Escric amb l’escàndol de fons dels desnonats que es lamenten amb baf etílic que la Urbana els hagi expulsat de la platja. Darrers crits i esclat dels darrers petards abans no els engoleixi la boca del metro.

A nosaltres va ser la pluja i la boira qui va foragitar-nos ahir al vespre de Collserola. Prevèiem veure la ciutat des del seu cim amb els focs esclatant damunt seu.

Canvi de plans obligat. Sopar ràpid —improvisat— a casa i sortida cap a la platja, però una gran llengua de foc ens il•lumina i ens aparta de nou del nostre propòsit.

Ens engoleix com un forat negre lluminós i ens aparta del camí. Desenfocant tota realitat ens converteix en els seus satèl·lits. La meva ment se’n recorda d’en Sisa …imitarem el sol amb grans fogates, com la terra que gira al voltant del sol, farem lentes rodones encerclant el foc…

Veient dansar el foc ens adonem que a la tercera va la vençuda. Ni mar, ni muntanya; el millor pla són flames al cor del barri que ens esperaven per escalfar-nos en aquest Sant Joan que enguany enceta l’estiu amb temps de tardor.