Ahir la televisió va vomitar-nos, de cop, la mort de tres dones més a mans de “les seves parelles” mentre sopàvem.

A dos dies d’acabar aquest 2008 dissortadament ja hem assolit la xifra de l’any passat; 71.
… i l’any vinent no sembla gaire esperançador…

Les morts per violència domèstica, masclista, de gènere… com més us agradi, augmenten any rere any, mentre que les morts per terrorisme a Espanya van, afortunadament, minvant. L’espai i el temps que ocupen ambdós temes als mitjans de comunicació són però inversament proporcionals… El mateix podríem dir dels morts en accidents de trànsit… autèntiques sagnies que destrossen famílies, però que es pateixen a casa, en silenci… com una vergonya.

Si bé sembla que cada cop es van prenent mesures per ajudar-ne les víctimes, per denunciar els maltractaments, endurint el codi penal, creant jutjats específics i d’altres mesures per lluitar contra aquesta xacra social… La sensació és que no ens movem gaire d’on érem.

I crec que l’arrel del problema rau en la mateixa societat. Ja sé que he descobert la sopa d’all, però permeteu-me aquesta reflexió. Quan el CIS pregunta pels principals maldecaps dels espanyols, podríem, a ulls clucs, fer el llistat nosaltres mateixos, variant l’ordre segons el moment. El “Top 5”, però, és sempre igual: Atur, Seguretat, Immigració, Habitatge i Terrorisme. Estic segur que el dia en què la violència de gènere aparegui en el Top 5 dels problemes dels espanyols, ja tindrem molt de guanyat. Voldrà dir que la societat fa seu aquest drama i els polítics s’hi dedicaran; perquè preucupar-se’n donarà vots…

A dia d’avui és una cosa privada; és la inèrcia de molts segles de “l’aguanta filla, aguanta” que deien (diuen encara?) les mares a les filles i “la maté porqué era mía” que deien (diuen encara?) els esposos, amb la connotació de condemna que aquesta paraula em provoca: Esposats per sempre.

Amén.

Aleshores em va venir al cap una conversa que un company de feina em va explicar: Mentre conduïa el tramvia va sentir dues passatgeres, joves, d’uns vint-i-pocs anys, que parlaven de les seves coses fins que una li va dir a l’altra: “Estoy contenta con mi nuevo novio, es muy bueno conmigo. Llevamos un mes y todavía no me ha pegado”. El todavía, és el que em fa més por…

No ho sé… Hi ha coses que no entendré mai…