Fa vint anys, en tenia setze, i vaig rebre un dels millors regals el dia del meu sant: participar en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics.

Vaig ballar Benvinguts, la sardana cantada al principi de la cerimònia, integrat en l’anella negra. La del mig; ja que de fet totes cinc eren blanques.

El record més intens, però, no és ni ballant ni formant el cor final al so del Cant de la Senyera.

Quan penso en aquell 25 de juliol revisc l’emoció dins del fossar de l’estadi des d’on vaig seguir el compte enrere al jumbotron que tenia just damunt i les corredisses escales amunt després del famós Hola per estar tots formats als laterals de la pista abans no acabés la fanfara d’en Carles Santos.