Veient l’estat del món, molts són els que pensen que l’extinció de l’ésser humà fóra el millor que podría passar-li al planeta. Segons aquesta teoria, eliminant la darrera espècie que ha arribat a trepitjar l’escorça terretre, la natura podria tornar a agafar les regnes de l’evolució i reprendre el seu curs sense més ingerències d’aquell mamífer que mai no hauria d’haver creat. Aquesta opció podria haver estat vàlida fa unes dècades, però ara, tot i semblar una paradoxa, la fi de la humanitat seria la condemna de la Terra.

Tal i com defensa Albert Salvadó en la seva fascinant darrera novel•la on tracta l’origen de la humanitat reescrivint un passat que va ser ocultat “pel nostre bé”; a dia d’avui el destí del món està lligat al desenvolupament científic de l’home (i de la dona, és clar!).

Què passaria si ara mateix desapareguèssim del planeta? En principi tot fa pensar que es redreçaria… fins que els sistemes de seguretat de l’armament nuclear fallessin i BOOM! Però no cal que arribés el col•lapse dels sistemes informàtics militars…. Abans petarien les centrals nuclears; les seves refrigeracions anirien aturant-se, els nuclis es reescalfarien en excés i MEGABOOM! Un rosari d’explosions termonuclears arrasarien el planeta… i per simpatia l’armament nuclear, capaç de destruir-ho tot unes quantes vegades, s’uniria a la mascletà planetària. Traca final. Adéu a tot plegat. La vida seguiria, és clar, de la mateixa que la Terra seguiria donant voltes al sol, però ja no seria ben bé la mateixa, oi?

Per això, només podem ser optimistes. La humanitat porta milers d’anys damunt del planeta blau i només fa mig segle mal comptat que ha pres consciència de la capacitat autodestructiva que l’energia atómica significa. Ens cal més temps per assimilar-ho i conviure-hi. La Guerra Freda va ser una constant cursa armamentística on cap dels dos blocs feia un ús directe de la Bomba H. L’abans i després d’Hiroshima i Nagasaki van servir de teràpia de xoc.

Per això cal ser optimista sobre el futur de l’espècie. Ara que fa 150 anys de la Teoria de les Espècies de Darwin estic convençut que l’adaptació de la humanitat al nou escenari armamentístic ha de passar per la pau i el diàleg; l’alternativa és la fi de tots nosaltres. No es tracta d’una adapatació física, sinó d’una adaptació cognitiva a la nova realitat. La crisi dels missils de Cuba del 1962 va ser un punt crític, però aquí estem, no?

És per això que cada cop que la Humanitat es pregunta si estem sols en l’Univers, si hi ha cap altre planeta amb vida (i a més que sigui intel•ligent), jo pensó que sí. Que no estem sols. I que si mai ells arriben aquí, si no ho han fet ja, serà sempre amb una actitud pacífica. Ells hauran estat capaços de viatjar per l’espai amb una tecnologia més evolucionada que la nostra, per tant hauran estat capaços de fer-ne un ús racional, hauran pres conciencia que un mal ús els duria a l’autodrestrucció. Ja hauran superat l’adolescència tecnològica, i ja se sap que durant l’adolescència es autèntiques bogeries. O les superes o t’hi quedes.

I si pel que fos Ells no arriben i som nosaltres els que arribem a casa seva; ho farem amb actitud pacífica, interessats per com són i com entenen l’Univers. I aleshores sí que podrem afirmar que si més no a la Terra hi ha vida intel•ligent, perquè haurem estat capaços de dominar la tecnologia i priotitzar la vida per damunt la mort. El món serà millor, o no serà. Ens haurem fet grans. Ja no serem aquells nens petits amb joguines que ens vénen grans i que ens podrien haver fet molt de mal.