No acostumo anar gaire al cinema, i això que m’agrada. Però des de fa anys les sales s’han convertit en llocs on la gent va a menjar i no a veure un film, a gaudir de la fotografia o intentar descabdellar la trama abans del que ho ha previst el director. De fet les sales ingressen més per crispetes que no pas per les entrades. I és que ara la gent s’asseu a la butaca prioritzant un berenar sorollós de blat de moro amb xarrups de beguda carbònica rematada amb cel•lofana caramelitzada que no pas d’atendre la projecció que es fa a la pantalla, i que en principi ha motivat el desemborsament de l’entrada.

Per aquest motiu, a part de l’entrenar l’oïda i millorar idiomes, des de fa temps vaig decidir veure pel•lícules en versió original subtitulades. Aquest fet ja selecciona el tipus públic amb qui comparteixes la sala. D’un temps ençà, però, la fam hiperglucèmica dels espectadors ja ha conquerit aquests cinemes. Això sí; el soroll és més esmorteït, la quantitat de xarrupades és menor, tot i que els caramels es desemboliquen amb més lentitud; desembolicar i llegir deu ser francament difícil.

Però ahir, vencent totes aquestes adversitats, vaig anar a al cinema per veure una estrena. Millenium 1, la versió cinematogràfica de la novel•la Män som hatar kvinnor (Els homes que no estimaven les dones), el best seller del malaguanyat Stieg Larsson. Mai veig una pel•lícula si abans m’he llegit el llibre que l’inspira. Llegir és un acte íntim. Quan llegeixes un llibre l’atmosfera, els personatges, la història (i el que ella significa) només ho entens tu, te’l fas teu, l’interpretes. Si se’n fa una pel•lícula; aquesta és la lliure, i totalment lícita, interpretació d’aquella història per part del director. Una visió personal. No m’agrada que m’aixafin la meva visió d’una novel•la ni que emfatitzin aspectes que per a mi no signifiquen gaire, i en canvi no focalitzin, o ignorin per complet, moments transcendentals per a mi quan vaig llegir-me-la. Ja va passar-me amb La Ciudad de los Prodigios d’Eduardo Mendoza. I des d’aleshores; mai més.

Aquesta trilogia em fa certa mandra; que sigui en certa manera novel•la negra ja em frena, i que sigui un best seller mundial em fa desconfiar una mica… Però a pel•lícula em va agradar força. És llarga, però no se’m va fer pesada. És dura en alguns moments però a mesura que es va desenvolupant la trama veus que res és gratuït. Vaig sortir del cinema traient-me el barret; per imaginar una història així, i que a més s’aguanti, se n’ha de saber. I ara m’han entrar ganes de llegir-me la segona part i la tercera quan aparegui a mitjans de juny, però encara dubto.

Si heu llegit el llibre i també heu vist la pel•lícula… Què em recomaneu? Em llegeixo els dos restants o m’espero i vaig al cinema?