Quedo estorat de la quantitat de gent que cada dia veig aïllada acústicament del món. Amb els seus auriculars s’alienen de la realitat que els envolta. No dic que hi hagi motius per fugir de la realitat, només que jo no puc. Jo, si escolto música amb els auriculars, és a casa; com ara que estic teclejant al ritme frenètic en què Leonard Bernstein va imaginar-se com un grup de porto-riquenys exalçaven el somni americà.
I és que jo, ho admeto; sóc tafaner auditiu. No em fico mai en la conversa de ningú, però pel carrer sempre duc el radar engegat per entendre la gent que se’m creua i em serveixi pels meus experiments sociològics. Com a catalanoparlant, a vegades filtro la percepció del món des d’una òptica lingüística; i sovint acabo per donar voltes i voltes a l’anècdota més ximple.
L’altre dia que vaig visitar un dels racons que més m’agraden per la pau que em transmet. Pau i tranquil•litat sempre que no hi hagi una munió de guiris menats per guies que no es miren la previsió meteorològica i sempre treuen el paraigua de passeig en plena assolellada; com va ser el cas.
Estic a la meva ciutat i no admetré que ràtzies turístiques de menys de cinc minuts em foragitin dels meus llocs favorits. Em vaig esmunyir entre la quinzena de persones de mitjana edat fins a tocar del pòdium de les columnes d’August. Idioma? Francès. Très bien! Vaig pensar; així farem un listening. La guia, amb accent nadiu, era de la mateixa quinta que el seu públic i se l’entenia força bé tot i explicar-se a mitja veu; com si no volgués molestar les columnes que des de fa vint segles presideixen la història de la ciutat.
Tot anava bé fins que un altre grup de turistes va entrar en escena. Vaig arraconar-me prop dels plafons explicatius per fer-los lloc. Eren pocs; només quatre i la guia. Idioma? Anglès. Bé, on écoutera aussi; vejam en quin dels dos tinc l’oïda més avesada. Missió impossible: Shakespeare va esclafar Molière. La guia, amb accent de l’Eixample, va començar a l’explicació amb un to més que em va monopolitzar ambdós pavellons auditius.
No sé si la guia ja havia enllestit les explicacions o si es va veure intimidada pels decibels de la nouvinguda, però el fet és que els francòfons van abandonar al cap de poc les restes del temple. I jo, que sóc un romàntic amant de les causes perdudes, vaig metaforitzar el conflicte lingüístic viscut i mirant-ne aquelles pedres mil•lenàries sota la cantarella dels genitius saxons de l’idioma de l’imperi, vaig pensar que era ben cert que el francès és ja, a dia d’avui, una llengua morta internacionalment parlant.