Una bassa d’oli, o amb petites ones bressolant tranquil•lament i pausada les platges, indicaven el bon humor del Déu i permetien una bona navegació per a tothom. Però quan brandava el seu trident, a voltes sense avís previ, massa sovint per a mercaders i pescadors, aquelles ones creixien i desfeien aquell ordre seqüencial i com la millor de les legions trencava files i envestia contra tot i tothom. Un exèrcit de crestes escumoses enfonsava galeres, destruïa ports, negava ciutats, canviava platges de lloc i esmicolava penya-segats en un obrir i tancar d’ulls. Quan Neptú entrava en còlera, i guerrejava pels límits de llurs dominis, Roma recordava aleshores que si bé ella regia els designis del món, era amb el beneplàcit dels seus Déus que guiaven i il•luminaven l’Emperador.
Alçant la mà esquerra, a mode de visera, tapava el resol que l’enlluernava i veia aquella immensitat de plom fos que s’estenia fins a trobar-se a l’horitzó amb el celatge enteranyinat. La mar, solcada per petites, però valentes embarcacions, que s’havien atrevit a navegar en ple hivern confiaven llurs veles al glaçat i imprevisible vent de febrer. Cabotatge, sens dubte, pensava en Marc tot imaginant-ne la procedència… Iluro? Tàrraco? Carregaments d’oli, blat, vi, sal… tota la força de l’estiu concentrada dins d’àmfores curosament embotides dins d’aquelles minúscules construccions de fusta obrint-se camí per ser obertes… a Narbo? Dertosa? Però sens dubte en Marc fruïa en veure les grans galeres, ja entrat el bon temps, amb les bodegues farcides d’àmfores plenes de gàrum, encarant llurs rostrums cap a destinacions més llunyanes que algun dia somniava visitar; Neapolis, Alexandria o el mateix rovell de l’Imperi; Roma.