Encara que sembli contradictori, suporto força bé la quotidianitat d’un horari i la dictadura del rellotge. Potser perquè la feina m’agrada, però tampoc me l’enduc a casa. És fàcil desconnectar-ne i no pensar en què tens pendents per l’endemà o d’aquí dues setmanes quan sóc a casa. M’imagino que és per això que les vacances se’m planten al mig del calendari sense adonar-me’n. Sóc nerviós, i quan arriben les vacances encara m’estresso més.
A més a més, sóc urbanita; molt. Per això dec tenir pànic del temps buit… Sempre amb la sensació, el desfici, d’estar aprofitant el temps, fent coses, i si pot ser aquella mena de coses que el dia a dia no et permet gaudir.
Aquest juny, però, no m’he plantat enmig de cap capital desplegant un plànol itinerant un camí comprovant tothora que els noms, a vegades impronunciables, se’m succeeixin un rere l’altre a les plaques de les cantonades en el mateix ordre que els llegeixo al mapa. Enguany he decidit plantar-me cara, conèixer-me, enfrontar-me als meus nervis, i he fet realment allò que la rutina no em deixa fer. Per primera vegada he pagat per perdre el temps. He anat a un balneari. He sobreviscut, i cosa que no em pensava; he tornat amb ganes de repetir.
M’han hostiat a base de bé: M’ha cruixit els ossos, m’han fuetejat amb aigua freda a pressió ―descobrint que tinc pessigolles rere el genoll dret―, m’han fet una cara nova, girant-me el cap fins fer-me creure que me’l descargolaven, i m’han deixat l’esquena tan baldada que no sabia si podria mantenir-me erecte. M’he deixat mimar el cos… i l’estómac. El bufet d’amanides i el magret d’ànec deuen ser el més semblant al paradís.
No només el cos i l’estómac han fet vacances… el meu cervell també s’ha pres uns dies. Fins el punt d’explicar la meva vida a la massatgista que no coneixia de res. Aquesta em va preguntar si normalment tenia mal de cap. Jo, estirat a la taula de tortures terapèutiques, li vaig dir que no. Al cap d’una estona, al tornar-me a posar les mans damunt de la cap i sota el clatell, em va dir que notava el meu cervell a cent per hora. Que tenia l’energia col•lapsada i que fins que no aprengués a alliberar-la no podría fer ús de tot el meu potencial (que tot sigui dit de pas; va dir-me que era molt). Potser el fet que sense jo dir-li res va endevinar coses del meu present, el meu cervell, sense demanar-me permís, va decidir fer catarsi i em vaig trobar xerrant de coses que no m’havia plantejat mai obertament, però tampoc amb voluntat de callar quan vaig ser conscient del que deia.
Aquella nit, tot i estar rebentat per no haver fet res en tot el dia, no vaig dormir gaire. Vaig ser conscient de somniar massa coses a la vegada. La meva ment no sé si s’alliberava o si s’estava preparant per a la rentrée, però estic segur que l’haver verbalitzat coses davant d’una desconeguda va esperonar-la a endreçar el subconscient. Em vaig llevar efervescentment optimista i amb molta gana.
Només va ser mitja hora, però encara hi penso en tot plegat. Cerco informació sobre coses que vam parlar, relativitzo molt més que fa uns dies, he arribat a oblidar-me del blog… Potser vaig patir una autosuggestió transitòria.
Estic convençut que la perícia amb les mans que va demostrar-me va ser potenciada pel meu pas previ per la piscina d’hidromassatge omplerta amb Vichy Catalan. Col•locant la vista a nivell de l’aigua podia veure com milers de bombolletes saltaven entrellaçades. Algunes aconseguien d’entrar-me dins del nas i pessigollejar-me el cervell, estovar-me la ment i esbandir-me els pensaments, cde la mateix manera que un tall de llimona dilueix la seva acidesa surant dins d’un got ple de vichy.