Remenant entre les lleixes de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, cercant llibres que m’aclarissin dubtes sobre tècniques d’escriptura, m’he topat amb la darrera publicació d’en Josep Maria Espinàs. És un recull de petites reflexions sobre la seva feina d’escriptor, que ha exercit des de ben jove.

Us en poso tres petits exemples. Sense voler-ho, és capaç de fer entenedor conceptes que les obres expressament dedicades a joves escriptors no són capaces de transmetre. N’Espinàs en sap, i jo modestament, ni que sigui com a amateur, m’hi sento identificat.

El Cervell

[…] La lectura ha estat un ingredient del menú, sens dubte, però la majoria de les proteïnes les he obtingut d’altres orígens: l’observació directa d’una realitat multiforme, l’associació de les diverses observacions ―mentalment productiva― l’instint de la curiositat, la llibertat de pensament, l’estímul de l’escriptura quotidiana.

La confiança en la capacitat d’improvisació, i la seva pràctica, també alimenta el cervell. […]

Lectura

[…] Sí, els llibres convé que, a més de columna vertebral, tinguin un camí lleuger.

I seguit. Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. De fet, caminar lleuger no és fàcil. És necessari tenir un gran domini de les cames. O de l’ofici. El lector ha de poder llegir un text que narra amb una mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. El lector no s’ha d’adonar que respira, i això passa quan el text ja respira per ell mateix. […]

Extensió

[…] Penso en els paletes, que pugen una paret de totxos amb ciment. El ciment que sobra, que vessa, pels costats dels totxos és llençat.

Penso en els cuiners. L’excés de salsa s’elimina quan s’ha de servir el plat.

Un llibre es va construint com una paret i es va cuinant vigilant les proporcions exactes.

Però no sempre és així, perquè l’escriptor, sovint, s’estima descontroladament el que fa. No és un totxo, no és un sofregit allò que manipula. I el que sobra d’una pàgina, o d’un llibre, és part d’ell mateix. Li costa renunciar-hi, perquè aquell text li ha costat, o li agrada, o creu que és indispensable que figuri en el llibre. L’escriptor s’identifica amb els seus maons i les seves salses.

Són tan incondicionals del que han escrit ―que potser els ha costats molt, i se’n senten satisfets―, que demanar-los que prescindeixin d’una pàgina és com demanar-los que es tallin una mà.