Aquesta setmana ha estat dura per a la llengua. El pitjor de tot, però, és que a mesura que se’ns aprima l’idioma, més dura se’ns torna la pell. Se’ns insensibilitza a base de durícies que acabaran per recobrir-nos el cos i fossilitzant-nos la llengua.

Obria el foc l’enèsima estadística sobre l’ús del català i ens hem flagel·lat amb el 30% d’ús a les dues zones urbanes més poblades de Catalunya: Barcelona i Tarragona, on s’assenyala la immigració com a factor determinant. Per altra banda, però, i des de fa mesos, el col•lectiu immigrant està veient la llengua com un factor, ja no tant d’integració, sinó d’oportunitat per trobar feina. El català coma eina econòmica, un valor afegit.

Una llengua és viva si és necessària, però abans és necessari que els seus parlants siguin precisament això; parlants.

Tanquem la setmana amb el decés d’en Baltasar Porcel. M’avergonyeixo admetent la meva mancança lectora vers aquest mallorquí d’ingent producció. No trigaré a esmenar-ho. Un dels mites que el van envoltar en vida va ser que era el millor candidat per a ser el primer Nobel de la literatura catalana.

L’expresident Pujol va recuperar-la ahir: “Es difícil que la literatura catalana tingui mai un premi Nobel. És difícil perquè sempre toparem amb l’obstaculització espanyola.” Una reflexió que enllaça amb la que Quim Monzó va verbalitzar durant el seu discurs durant la inauguració de la Fira de Frankfurt el 2007: “Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort.” I ho exemplifica amb el premi Nobel que l’any 1904 va rebre Frederic Mistral per la seva obra en llengua occitana. França va enrabiar-se tant, que des d’aleshores cap literatura sense estat no ha tornat a rebre un Nobel.

Escrivint aquestes ratlles se m’ha glaçat la sang en veure dues coincidències:

1-Quim Monzó va fer el discurs inaugural a Frankfurt, en Baltasar Porcel va fer el de cloenda per donant el relleu a la literatura turca, a l’altra banda de la seva Mediterrània.

2-Frederic Mistral, gran amic de Verdaguer, va haver de compartir el Nobel de literatura amb l’espanyol José Echegaray y Eizaguirre. Geopolítica bilingüe?