Hi ha moments en què et planteges si les oportunitats que se’t presenten a la vida són casuals o bé si realment hi ha algú més amunt que aquell dia decideix reconciliar-te amb tu a l’oferir-te un regal, tal i com m’ha passat aquesta matinada.

Ahir al migdia, al plegar de la feina, queia un xàfec de por. Vaig decidir deixar la bicicleta a la feina, ahir per Barcelona ja hi havia que cobrava per pedalar sota la pluja. Vaig mentalitzar-me que l’endemà, o sigui avui, aniria en cotxe a la feina. No em fa gaire gràcia, perquè això de baixar al pàrquing a les quatre de la matinada no m’atrau. Ja vaig tenir la desagradable sorpresa de trobar-me el cotxe obert i remenat una nit.

Aquest matí m’he llevat puntualment i al baixar al carrer m’he trobat un bicing recolzat a la porteria de la cantonada. No és la primera vegada que en baixar la meva bicicleta em trobo un bicing al mateix lloc, en hores en què el servei no funciona. Sóc usuari del bicing, però no assidu, l’uso sobretot de nit, per tornar a casa si em fa mandra agafar el metro o no vull esperar el nitbus, però m’indigna veure bicicletes abandonades per les voreres o dutes per gent que ha forçat els ancoratges. Em fot molt el poc respecte per la cosa pública.

M’he mirat la bicicleta amb les claus del cotxe a la mà. El llum de la porteria encès indicava que no feia gaire que l’havien deixada. He passat de llarg.. però abans de tombar la cantonada m’he dit què collons! M’hi he apropat, he mirat que ningú baixés per l’escala i he començat a pedalar sense cap mena de remordiment.

Robin Hood robava els rics que repartir-ho entre els pobres, jo no sé què he estat aquesta nit, però una mena de deure moral m’ha impulsat a escarmentar un incívic.