“Això és el que s’hauria de preguntar tota ciutat que aspirés a organitzar uns Jocs Olímpics.” Recordo molt bé aquesta resposta a la pregunta que encapçala aquest post. Si no vaig equivocat, les va expressar Albert Batlle quan era el responsable de la regidoria d’esports de l’Ajuntament de Barcelona. I el temps li ha donat la raó. Un dels encerts dels Jocs de la XXVena Olimpíada va ser que Barcelona va projectar tots els escenaris esportiu pensant en l’endemà, per tal que els Jocs deixessin una herència i no un llast a la ciutat. Només el camp de beisbol de la Feixa Llarga, a l’Hospitalet, es va haver d’adaptar per a la pràctica del futbol.Aquest cap de setmana ha fet un any Jocs Olímpics de Pequín. Sens dubte els quinze dies finals de la XXIXena Olimpíada van ser espectaculars. Des de les cerimònies, als escenaris i l’organització. Després d’un any de la carta de presentació de la Xina com la súper potència d’aquest segle, l’esperit olímpic s’ha esvaït enmig de la contaminació de la capital xinesa.

El Niu d’Ocell ―d’oreneta, com a senyal de bon averany― i les piscines del Cub d’Aigua ―que de nit esdevé una Agbar quadrada―, passen els dies orfes d’activitats esportives i buides d’espectadors. Dos símbols nacionals que esperen la seva més que previsibles reconversió en centre comercial i parc aquàtic respectivament. És la única sortida que el govern xinès veu als dos monstres d’acer que va crear i que no entenen de crisi i ara exigeixen quantitats ingents de iuans per a poder-les mantenir. El capitalisme a la salvació d’un projecte suposadament comunista.

Pequín n’ha tingut prou amb un any per veure’s superat per les dimensions de les seves instal·lacions mastodòntiques que per de Pequín una ciutat gran. Barcelona ha d’enfrontar-se ara, tretze anys després dels seus Jocs, amb el futur del Lluís Companys, ara que l’Espanyol ha volat al niu que s’ha fet a la riba del Llobregat.

Dues ciutats amb el mateix repte, tot i que de naturalesa ben diferent; evitar que el vaixell insígnia dels Jocs esdevingui un nàufrag fòssil. La Xina segurament optarà per privatitzar l’estadi per fer-lo rendible. A Catalunya, solucions més imaginatives i lògiques com la promoció de l’atletisme, haurien de mantenir en actiu Montjuïc.

És cert que el ferro i el ciment sempre fan les ciutats grans, però no és la via per convertir-les en grans ciutats. Una cosa és el nombre d’ànimes que poblen una urbs que no es pot confondre amb el tipus d’esperit que les impregna.