Em vaig indignar, és clar. Jo consulto el meu correu electrònic quan vull o puc; i no sé on està escrit que tingui l’obligació de consultar-lo cada dia i molt menys haver de respondre immediatament. La tecnologia permet la immediatesa, però nosaltres hem d’estar disponibles? Jo entenc la tecnologia, el mail en aquest cas, com una eina que ens facilita la vida, no pas per esclavitzar-nos. Cal contestar un mail el mateix dia, ràpid, sense reflexionar…?

Una cosa és el correu de la feina on l’obligació de consultar-lo, gairebé de forma obsessiva, ja ve implícit en el contracte laboral. Ja estressa prou com per a sobre fer coincidir a la mateixa safata els correus professionals i personals. Hem arribat a un punt on s’ha desdibuixat el límit entre la feina i la nostra vida privada.

I en aquest sentit ara em vénen al cap els correus que els amics t’envien des de la feina i que a l’obrir-los apareix la típica finestreta demanant que en confirmis la recepció. L’acusament de recepció ―t’acuso d’haver-lo rebut― és un atemptat a l’amistat, una ingerència a la intimitat!

Fa poc, l’Ofici de Viure va dedicar un programa per parlar d’aquest tema sota el títol: “Correu Electrònic i Estrés”. Escolteu-lo! No em podreu negar que esteu totalment d’acord amb l’opinió de la sociòloga gironina Cristina Sánchez Miret.

El programa acaba demostrant la necessitat d’aprendre a utilitzar, a gestionar correctament, el correu electrònic. Evitar la immediatesa per poder pensar en la millor resposta i alentir el temps, per molt ràpid que ens arribin els correus. No per respondre’ls tots i ràpids farem més feina i serem més productius; més aviat tot el contrari. L’@ ens roba temps!

Potser per això, per combatre l’estrés que generen l’excés de correus electrònics, un advocat lleidatà ha iniciat una campanya a internet per a què el català, a l’igual que l’italià, el bielorús o el coreà, anomeni c@rgol a l’@rrova.