Quan sóc a Barcelona i no puc escapar-me’n per a fer un reset general m’escapo un moment al mar. A la platja, amb el ritme d’ona va ona retorna, se’m capbussen les neures i se’m renten les neurones. A l’estiu, però, la platja és un formiguer insofrible. Una estesa impúdica de carns que paradoxalment s’exposen al sol amb l’excusa de refrescar-se.

Aquest cap de setmana vaig tornar a pujar al Tibidabo, no només com a subjecte observant del pla litoral i del Vallès, sinó com a element actiu en el bullici del volcà lúdic que hi ha al seu cim. Els principis elementals de la física al servei del meu benestar mental.

De tot el que s’hi pot fer, les cadiretes són la meva atracció preferida. M’assec, cloc els ulls, relaxo extremitats i m’enlairen. La sensació de no tenir lligams i que l’aire fresc et fueteja per tots costats mentre sóc centrifugat cap a l’horitzó no té preu.

Fins que s’acaba, i aleshores em crec un heroi frustrat despertant del meu vol oníric dins el malson de la realitat i evitar el xoc amb cap de les cadiretes que també frenen al meu voltant. Potser per això li’n diuen diavolo, perquè després de fer-te creure Ícar et baixen quan menys t’ho esperes i sense poder-hi fer res.

Per sort, les cadenes no són de cera [encara] i la ment ha pogut airejar-se una estona; i si no n’ha tingut prou, sempre puc tornar a desafiar el mite i donar-me una segona oportunitat.