La distància no em feia por, ja l’havia corregut per lliure, però ahir va ser la primera vegada en què corria oficialment una mitja marató. Situat ja al calaix de sortida només tenia dues sensacions. Gana i mandra.

Avesat a córrer quan el sol encara no s’ha llevat, córrer a les 9 del matí és tard. És l’hora en què ja surto de la dutxa disposat a esmorzar. L’estómac rondinava malgrat no estar en dejú.

Mandra, perquè des del meu calaix veia el rètol del quilòmetre 21. No em vaig treure’m la son de les orelles fins que vaig perdre’l de vista, quan tot els del dorsal verd no vam avançar els 97 metres fins a la línia de sortida. Fora mandra! Havent-lo superat el Km21 ara sí que em quedava davant.

Hi ha qui salta, qui xerra amb el del costat… i jo que abans de començar sempre em faig palles mentals amb el paisatge urbà i l’arquitectura efímera i la logística que envolta qualsevol cursa.

I ens posem en marxa: Inici de cursa acompanyat pels paperets verds llençats al tret de sortida. Massiva, estressant. Pendent de no trepitjar el del davant, esperant no ser trepitjat pel del darrere, maleint qui se’t creua fent-se el llest però que em manifesta una ignorància total de la disciplina de carril que uns confetis gegants rodolin per l’asfalt més ràpid que tu és d’una frustració difícil de descriure.

Abans del Quilòmetre Tres ja flipava amb la gent més pendent dels dopatges que de córrer. Més pendent de la música de l’auricular que de les irregularitats del paviment. Més pendents d’engolir gel energètic recorregut que de saber com poses el peu. No hem ni començat i ja s’obsessionen amb l’arribada. Només sóc empàtic amb els primers que veig víctimes d’estrebades.

Quilòmetre Cinc; arribo al primer avituallament. No trobo aigua, gots mig plens de color blau. N’agafo un i sense aturar-me faig un glop. Me n’entra més per l’ull esquerre que per la boca mentre una voluntària crida l’aigua és més al davant. Llenço el got i em faig amb una ampolleta.

Quilòmetre Deu; passo els gots i enfilo les taules finals on hi ha l’aigua. Una voluntària no dóna l’abast a donar-les i tothom s’atura per prendre’n. A mi me l’allarga però la deixa anar abans que pugui agafar-la bé. L’ampolla cau. Tots dos ens ajupim, xoquem, cop de cap. M’alço i continuo amb l’ampolla sentint com algú li crida ¡que ahí estás mal puesta!

Quilòmetre Quinze passo els gots isotònics i les primeres taules amb aigua i més endavant l’agafo ja destapada. A la tercera he aconseguit un avituallament perfecte! Orgullós de la meva gesta logística enfilo el Fòrum amb la meva ampolleta a les mans.

A ritme de batucada retrobo el Quilòmetre Vint-i-u i em permeto d’esprintar sabent que la següent ampolla la podria aconseguir després d’una cua ordenada.

Aigua, beguda isotònica, medalla, mandarines, plàtans i estiraments; per aquest ordre.

Una satisfacció general que no em va desaparèixer malgrat que el pitjor de la jornada estava a punt d’arribar. Descobrir que encara avui al cor de Barcelona hi ha bars on et poden dur un entrepà d’anxoves sense sucar el pa amb tomàquet.