L’aigua va delatar la nostra presència. El dia preciosament rúfol ens oferia en exclusiva el parc de la fortalesa.

Les fulles al terra eren ofrenes als molts que segles enrere van defensar/anhelar/conquerir [tant se val ara que no en queda cap] la plaça forta que ens observava des del cim.

La nostra petjada al món és efímera. Malgrat procurar-nos bona companyia durant el viatge al final què compta? Maldem per esculpir els nostres actes en pedra per a què se’n recordin de nosaltres qui mai no ens coneixerem… Ni els murs de la fortalesa sobreviuran el temps.

Vam imprimir un bocí efímer del nostre camí sobre metall per dir què hi vam ser. Evaporació de l’instant present. La resta de passes, com les fulles caduques, es fonien en el sòl humit, preservant-nos la intimitat del passeig. Sense rastre però assaonant-nos l’esperit.