Un matí clar d’hivern corono un petit coll i sorprenc la vall silent, mig endormiscada, i embolcallada encara amb llençols de cotó fluix. Baixo del cotxe i deixo que l’aire fresc i net d’una nit de glaç se m’endugui les darrera lleganya d’unes pestanyes mandroses. Saludo fort, però les vinyes no em responen.

La carretera no ajuda tampoc a anticipar els secrets del Priorat sota els núvols baixos. Zigzaguejant, descendeix suaument fins que rere un revolt es confon amb la boira. A mesura que baixo, el sol puja. I en arribar al fons ell ja era ben alt per veure-ho tot ben clar.