Et veuen de lluny. Vénen corrents, gairebé traient el fetge per la boca com si els hi anés la vida. N’hi ha que fins i tot perden el diari, la sabata, la T-10 o la carpeta de la universitat per l’andana… I quan ja han guanyat la parada on hi ha el tramvia, a només dues passes de la primera porta; s’aturen en sec.

Ja hi som!

Aleshores és quan tota la pressa i l’estrés que han generat durant la correguda els hi puja de sobte al cap de la frenada tan forta que han fet. Tot i havent el vidre de la cabina entre ells i jo, noto la calma tensa concentrada en una mirada freda de perdonavides. ―Sort que tenien pressa!― No cal que articulin cap mot, sé perfectament el que supliquen o el que ordenen el parell d’iris que m’escanegen la cara.

I jo, com un Sant Pere encapsulat dins l’ou de la cabina, assenyalo la porta dels seus desitjos fent el senyal de prémer el botó. I mentre somric penso “collons; cada dia agafant el tramvia a la mateixa hora i encara no sabem què significa el botonet verd fent pampallugues de la porta!?”

No sé perquè em demanen permís per entrar si ja han fet el més difícil… només els cal prémer un botó. Si entren; sóc un Déu per a ells, fins i tot hi ha qui t’ho agraeix. És ben cert que hi ha moltes altres vegades que no hi són a temps i han d’esperar-se al proper, i aleshores em deuen maleir com si el tramvia el portés el mateix diable.

Però cal tenir present que és la gent qui espera el tramvia, i no pas a l’inrevés. I és el tramvia qui té un horari de pas a complir subjecte a la tirania dels cicles semfòrics.