No cal que ho llegiu que tampoc no entendreu res; perquè ara mateix, m’escric per a mi, que no m’aclareixo:

D’una sèrie de la que de petit només n’esperava la careta, el meu optimisme la va convertir des d’aleshores en tretze màgics segons que són la meva banda sonora de l’ara i aquí. Una repetició que em desboca una tempesta neuronal que em diu que sí, que tot és possible i està per fer. I com sempre, el millor és quan tot és a punt de començar, com una onada que trencarà a la platja ―o millor encara; contra el rocam― i rebenta precisa al segon 40.

I confonc les pomes verdes de Girona amb el marmitako de Mallorca. L’amiga a qui sempre li quedarà París amb aquelles mirades que entenc però no interpreto. Ai las!

Ho sento noi, però tampoc no m’hagués aturat: Si baixava anava just de temps per passar per la dutxa i pantografiar-me, i si em vas clissar encarat avinguda amunt, de ben segur que ja feia salat per abocar l’aigua a l’arròs abans de dos quarts. Era dijous? Per cert, les meves pomes eren, i són encara, de Girona, i el marmitako de Mallorca, eh!? Of course!

L’aprenenta de Casablanca ha de saber que tinc un cap de setmana de Rodríguez després de la feina… Podríem descobrir els sons de Tòquio? Els colors no crec, que hi ha uns ulls que miren, enceguen i no sé què cerquen… afalaguen però confonen… que potser llegeixen i es llencen al buit. A xuclar-nos els cervells, com si fóssim simples gambes! Amén.

Mare de Déu de la Mercè perdoneu-me, que enguany us seré infidel. Que seré lluny, en cos i ànima fent de follet en terra estranya, trepitjant allà on el foc i el gel s’uneixen al fondre’s, com al segon 40.