Abans no enceto la lectura d’un nou llibre he hagut de fer un seguit de rituals. Sóc conscient que el que em portaré entre mans els propers dies és un fruit madurat amb molt de temps. Cuinada a vegades a foc lent, d’altres a cop d’impetuoses foguerades genials, la idea original acaba descabdellant una història que sembla sorgida del no res, pura màgica. Un garbuix mental fet art.

Sabent la feina i l’amor que hi ha rere cada mot, jo necessito palpar el llibre. Conèixer les planes exactes de lectura, observar-ne la portada, llegir per sobre la contraportada, fullejar-lo i sentir com baten els fulls, i un cop l’he olorat per impregnar-me del seu esperit literari, aleshores, sí: llegeixo tranquil·lament la contraportada. El sospeso amb les mans i li prenc la mida i de forma instintiva valoro si aquell gruix de cel·lulosa mereix part del meu temps.

Ho reconec; sóc un materialista, necessito tenir papers per llegir res. Potser és la meva formació com a geògraf el que fa que em provoca la necessitat de situar-me. Quan llegeixo de tant en tant necessito sortir de la lectura i saber on sóc. Quan duc llegit i quan em manca per arribar al final de la història. Manies de lector!

L’altre dia en parlava a la feina amb algú que fins fa poc duia crosses òptiques com jo. Les pantalles d’ordinador, com la que tinc ara davant, ens cansen molt la vista. Per això ell celebrava l’arribada del llibre electrònic: Un munt inimaginable de lectures en una pantalla plana insensiblement anorèxica al nombre de pàgines de cada escrit, sense la fragància de la tinta… La Plaça del Diamant no olora igual que La Bíblia o un assaig d’economia!

No m’oposo pas als canvis, però de moment no sé si el meu esperit romàntic s’adaptaria a la inexistència de la lletra impresa. Sense papers estaria ben perdut. I no podria fer-li el petó final ni acaronar-li el llom quan l’acabo, just abans de desar-lo a la prestatgeria.