El record que en tinc jo, de la dolçor, és la por a no trencar el gran vidre esgrafiat a l’empènyer la porta de fusta que m’obria un món que no existia ni en els millors dels somnis. Les aranyes de vidre suspeses del sostre m’observaven sornegueres sabent de sobres quina era gairebé sempre la resposta al teu què vols per berenar, encara que jo m’ho mirés tot com si fos la primera vegada que hi entrés. I tu, com una segona mare ―que és el que ha de ser una bona padrina― mai no em negaves alguna cosa dolça: Aquella canya, o canó, de xocolata farcida de nata. Les que estaven al mostrador del fred; entrant a mà dreta, oi?
Dolços moments que tots tenim en ment i que ningú ja ens pot prendre. La vida ha volgut que ara compartim l’art de la paraula. Jo amb la prosa, sense gaire floritures, i tu en canvi en vers; amb poesia. I no m’estranya pas. Eres tu qui remataves qualsevol comanda, com les mones del padrí, amb un llaç al capdamunt. I si no et sortia perfecte a la primera, t’entestaves fins què ho fos; no en va portes sang manya. Sempre amb aquell toc tan teu, alegrant-nos a tots. I ara, set dècades després de què descobrissis el dolç, se m’acut una pregunta. Vas néixer l’any del final de la guerra, és per això que te’n dius d’Esperança?
Per molts anys, i gràcies per tot!