Per què estàs allà dalt si encara és de dia? Et vaig preguntar quan tornava d’escola a mitja tarda, les cinc i poc, baixant pel carrer de Garriga i Roca. No recordo ni el curs ni l’edat que tenia ―6 ó 7― deixem-ho en 7, set de saber… Perquè va ser en aquell precís moment que vaig començar a preguntar-me moltes coses, a posar en dubte tot el que fins aleshores m’havien ensenyat, m’havien dit… i jo m’havia cregut sense més…

Els meus minsos coneixements de bàsica enfonsats, la bena dels ulls caiguda a plena llum del sol, quan jo només volia arribar aviat a casa per berenar… Sempre m’havien dit a l’escola; que el sol surt de dia i que la lluna és el sol de la nit. Les coses són; no pas com expliquen que són.

De gran ja vaig anar aprenent que no brilles, sinó que reflexes la llum del sol, que hi ha nits que encara que hi ets no es deixes veure i que depèn de la rotació terrestre apareixes tant de dia com de nit… De fet la mateixa nit és una part del dia, com la mort ho és de la vida…

També van dir-me que eres mentidera, creixes quan tens forma de D, i decreixes a l’esbossar la C… I que els somniadors, idealistes, el que no seguim la norma… els que no hi toquem… se’ns anomena llunàtics.Només perquè ens vas batejar amb el sentit crític.

Aquest matí t’he vist allitant-te plena, ufanosa i un pèl pàl·lida rere Collserola just quan el sol eixia de l’horitzó de la mar. En els pocs metres que dura el pont sobre el Besòs he creuat vint-i-sis anys fins aquella tarda en què vas inocular-me l’angoixa del dubte per adonar-me que encara avui estic més a prop teu que no pas del trànsit que m’envoltava.