Per motius familiars aquesta setmana he hagut de visitar l’Hospital del Mar. No tinc cap queixa de la sanitat pública; bon tracte i millor praxi, amb les sales d’espera més relaxants que hi pugui haver a tota la ciutat. Quan encara no existia el concepte chill-out, l’hospital de la Barceloneta ja tranquil·litzava els pacients amb el trencant gratuït de les onades.

Ja fa temps que l’administració pública ens insisteix per a què adoptem els hàbit d’estil de vida més saludable per evitar, precisament, les visites als recintes sanitaris. Però com sempre el sabater és qui va més mal calçat i el Departament de Salut no aplica el que recomana a la cafeteria de l’Hospital.

Ja havia esmorzat a casa però hi vaig acompanyar la meva germana que va optar per la ensaïmada ―talla mini de preu maxi― i un cafè amb llet. Jo vaig fer un suc de tomàquet envasat en vidre, el més natural, a part de l’aigua, que vaig veure-hi. Molta pastisseria industrial però ni una trista peça de fruita per enlloc.

La cafeteria no és gaire gran… però tot i això té la seva zona de fumadors reservada, i quins collons, és la que té les vistes al mar! Els no fumadors teníem ambientació selvàtica amb plantes de plàstic.

En sortir al passeig marítim, de camí a la parada de l’autobús, vaig passar altre cop per davant de la cafeteria i aleshores vaig adonar-me que la zona de fumadors està estratègicament situada al costat mateix de la porta dels serveis funeraris. El negoci sempre perseguint la clientela.