Muriel; quinze pàgines ―com l’edat d’uns dels protagonistes― em quedaven ahir per acabar la teva novel·la. Volia acabar-me-la abans de la presentació en societat del Premi Montflorit; Jo toco i tu balles. Saps la sensació de voler saber com acaba la història però no vols que s’acabi el llibre? Doncs això em va passar ahir en arribar davant de na Rosa… I aquest matí, a casa, amb tranquil·litat he començat a declinar-la tota.

El primer amor marca, crema i traumatitza. L’adolescència ens el grava a foc sense que ni ens n’adonem. Accidentalment descobrim l’amor i el patiment que comporta. I no m’he pogut estar de posar-hi música rock ―ni violes ni pianos―; una bona dosi de guitarra elèctrica esbojarrada que m’ha fet més viu i real el final de la teva mascletà literària. Amor de discoteca.

Deixa’m dir-te que és amb na Rosa amb qui més m’he identificat… Els danys col·laterals que comporten les accions dels antiherois són la meva debilitat… Tots hem estat adolescents enamorats!

He passat els dits per damunt del pentagrama a l’acabar la coda i per un moment he cregut que el pessigolleig del setinat de la portada convertia el pentagrama en una arpa; però no ha sonat. M’he hagut de conformar en besar-lo amb una enveja sana abans de deixar-lo reposar a la lleixa. Que descansi, perquè a partir de demà serà ma mare qui ballarà al so que has compost.