Sóc conscient del mal costum que tenim la majoria de catalans ―inèrcia i herència de segles de diglòssia imposada― de passar-nos al castellà quan l’altre interlocutor parla en aquesta llengua encara que entengui perfectament el català. És determinant el moment en què coneixes algú, després es fa estrany i costa de canviar l’idioma en què t’hi relaciones.

Per això quan m’haig d’adreçar a algú que no conec ho faig en català intentant ser el primer en parlar. Abans sí que renunciava amb facilitat a la llengua, ara ja no. I aquesta actitud, que fa temps que s’intenta combatre, me la va recordar ahir una companya de feina castellanoparlant que va comentar-me que cada cop es troba més gent que li manté el català encara que ella parli castellà.

Em va sobtar que em parlés en català quan al coincidir a l’ascensor. En preguntar-li per aquest canvi em va dir, ja en castellà, que tot i entendre i llegir el català li costa expressar-se i que volia fer perdre la vergonya de parlar-lo. Li vaig comentar la iniciativa de les parelles lingüístiques. Li va agradar la proposta i ja li he enviat el mail amb la informació del voluntariat per la llengua.

A la conversa s’hi va afegir un altre company d’origen aragonès al qui li desconeixia el català força fluid amb què se m’adreçava. Amb ells dos ja els hi parlo el català sense estranyesa, com ja ho faig amb el tercer que s’hi va sumar; un noi de Valladolid que el va aprendre només arribar a Catalunya. Un trio lingüístic en un obrir i tancar d’ulls.

Aquest canvi d’actitud em va acompanyar tot el dia. Al final de la jornada un problema en un canvi d’agulles em va impedir sortir a l’hora prevista de Badalona. Només hi havia dues persones al tramvia asseguts als primers seients: Un iaio amb boina i un jove mulat. Millor que agafin el tramvia del costat perquè aquest no pot sortir. Em van mirar, es van aixecar i van entrar al tramvia del costat. No van dir res, però em van entendre. Tot una injecció d’optimisme per estar en un barri amb una forta immigració.