L’1 de gener oficialment comença l’any, però per a mi l’any de debò ―el vital― sempre comença 20 dies més tard. Una fogonada d’abril, un possible accident sexual?, trencant aigües en plena setmana dels barbuts. Suposo que per això m’agrada el fred.

33!; m’has dut sort. No en va ets capicua. Avui és darrer dia de la meva vida en què et puc escriure en present; demà non plus. Seràs part indispensable per entendre la meva història: Temps viscut ―empresonat; condemnat a donar voltes sens fi― dins les meves neurones fins el dia que a mi també se m’hagi de citar en passat.

M’has donat 365 dies brutals però t’agraeixo especialment els tres darrers. Un parell de converses i un llibre m’han sacsejat l’ànima. He tocat fons fent balanç aquests 17, 18 i 19 de gener tan emboirats, plujosos i rúfols… Tres dies en què he reflexionat sobre el que he viscut i el que voldria viure a partir de demà mateix. Talment un final d’etapa.

La pluja m’ha fet desdir d’anar a córrer aquests dies en què m’he adonat que sóc com no creia que era… Ara just he tornat de suar-me la pell; ho necessitava. 7 quilòmetres ―el número màgic― han fet que l’optimisme torni a impregnar-me l’ADN, preparat per al meu cap d’any particular.