Circulant per l’autopista de la vida el retrovisor m’allunya cada cop més el que deixo enrere, entre les quals les sortides que cada 365 quilòmetres vaig superant… Avui fa 34 anys que hi circulo i l’autopista m’ho recorda amb un gran full de calendari penjat damunt l’asfalt. El retrovisor cada cop més ple de records que no sé si faig bé de menystenir…

Cada cop el temps se m’accelera més i més i el vent que em rebot a la cara ja comença a solcar-me el front d’experiència. I just avui m’he preguntat què passaria si redueixo la marxa, poso l’intermitent de la dreta i prenc la sortida 34? No crec pas que sigui un atzucac vital…

Tal volta hi hagi una àrea de servei on descansar i reflexionar, o bé sigui l’inici d’una carretera amb viaranys que em durà igualment a trobar l’entrada 35 de l’autopista. Circulant a menys velocitat potser torno a fruir de la vida, i em deixi enxampar de nou per amistats i coneixences que havia volgut lluny; per treure’m llast… El retrovisor deixarà aleshores de mostrar-me fantasmes per reconèixer ―en pau― el meu passat.

Avui en faig 34. Demà el meu pare arribarà als 75. I fa 12 anys que no ens creuem més de tres o quatre mots cops l’any per estrictes compromisos familiars… Encara no vull adonar-me’n, però enguany la sortida està assenyalada en un groc cridaner d’obres d’un hospital proper. No sé si haig de posar l’intermitent per tombar a la dreta i esperar els qui van més lents i deixar-los posar de nou al meu costat… o accelerar fins que tot i tothom es confongui en l’horitzó… amb la por de fantasmes tota la vida.

No tenim cap més problema que no sigui viure i molt em temo que si em passo la sortida d’enguany, a la sortida 35 no trobaré una rotonda amb diversos camins com la que avui intueixo rere els xiprers que hi ha al marge a l’autopista.