Ara fa cinc anys, venint del Trambaix, la T4 em va semblar el trenet de la bruixa. Una línia curta i absurda. Hi havia dies que em sentia del tot inútil obrint portes a Fluvià, enmig de descampats on només hi pujava l’aire, mentre recordava ―enyorava?― les aglomeracions del Pont d’Esplugues, Cornellà Centre o Maria Cristina… Avui, en molts d’aquells solars en guaret, ja hi han germinat les noves icones de la ciutat i l’hora punta per fi fa honor al seu nom en totes les parades de correspondència.

Pensava que el post del darrer dia de la T4 seria una mena de resum d’anècdotes. Creia que en el meu últim dia de conducció no podria viure res de nou… Com sempre, anava errat… El dia era rúfol però només en la darrera volta vaig estar acompanyat d’una pluja fina i freda. Amb el neteja parabrisa vaig estar eixugant el regalim de llàgrimes que el tramvia em dedicava a cada parada per molt que jo l’intentés consolar tocant la campana.