Quan el toro, ensangonat i extenuat, envesteix per enèsima vegada el picador perquè li fa mal en mig de la plaça; el seu instint l’incita, l’obliga, l’impera a defensar-se contra l’agressió de les moltes burxades que rep el seu llom salvatgement torejat. El brau no sap que morirà, per això ataca qui li està fent mal. Perquè li va la vida sense saber-ho.

Totes les aus defensen amb becs, urpes i amb tot el que la natura les ha proveïdes per defensar llurs cries. Des de l’àliga fins al pit-roig són capaces de morir per salvar la descendència encara que el combat se’ls presenti desigual i condemnat al fracàs.

Alguns mascles d’aranyes i pregadéus es deixen devorar per les femelles per aconseguir uns instants més de còpula. Es lliuren a una mort a mossegades només per transmetre vida.

Hi ha animals gregaris que també moren pel bé de la comunitat; formigues, abelles, vespes, tèrmits… Tots tenen en comú que moren en positiu; deixant d’existir deixen espai als nous espècimens que s’hauran salvat.

Els humans ens diferenciem de la resta d’animals per la capacitat de raonament que ens ha fet conscients de nosaltres mateixos i sobretot de la nostra mort. Des de fa segles ens preguntem què hi fem en aquest món si hem d’acabar morint. Pensem ―segurament massa― per donar sentit a la nostra existència sense voler admetre l’evidència que som mers transmissors de gens. No volem morir per egoisme. En l’ésser humà prima l’individu a l’espècie. Això ens fa vulnerables i ens angoixa l’existència: Vivim morint.

L’instint de supervivència; de reproducció, és el que guia la vida. Cap ésser viu no en dubta, no objecta que res pugui sortir del guió establert per la Natura. Només els humans ens hi oposem… Cada cop estic més convençut que la ment humana, el raonament ―entestat en reprimir els nostres instints naturals―, és el més antinatural que existeix en aquest món. ¿És el preu que hem de pagar per voler ser un animal social “superior”?