Una mudança és un trasbals, però no pas pel canvi físic d’hàbitat. Una mudança és una catarsi. És una aposta personal per una nova etapa vital. Un traspàs emocional que t’encara amb el passat que tenies fins aleshores aletargat. Decidir què salves de la crema, que oblides, que recicles, que dónes, que trinxes, què plores, que anheles, què frustres, què encapses i què t’enduus, o no. Una mudança no és una simple permuta de parets; és el moment en què el cervell ens muda la pell.

Tot indica que enguany, a la primavera, em tocarà mudar el còrtex de nou. Per sisena vegada en gairebé deu anys tornaré al joc de caixes lleugeres i sentiments pensants. La meva particular crisi [en el sentit clàssic i pur del terme] del totxo. Sóc de lletres, però sé dos i dos no sempre fan quatre: El nou aixopluc amida com el d’ara, però la distribució em difereix sensiblement i haurem de fer interiorisme d’emergència per salvar els pocs mobles que arrosseguem.

A ciutat els pisos cada cop són més petits; hi ha cada cop menys espai per a res. Comprar un pis és fàcil, el difícil és que t’hi càpiga la vida per convertir-lo en una llar. El totxo ha imposat la seva especial llei espacial: La nòmina patirà una monstruosa menstruació a canvi d’uns metres quadrats de misèria on cada cop t’hi cabran menys llibres, menys música, menys quadres, menys cultura, menys amics… i menys vida.

Per sort la ment i el coneixement no m’ocupen lloc i me’ls enduré sempre allà on vulgui sense avals que m’hipotequin els sentiments.