Massa vegades em passa que vull escriure res i de sobte, quan m’hi llenço topo amb algú que ja ho havia dit, ja ho havia escrit, ja ho havia pensat, ja ho havia cantat abans… fa pocs dies, fa anys, fa segles, fins i tot mil·lennis abans de què jo fos un projecte de ningú…

Tot està dit, tot està fet, tot és així des de sempre, però seguim donant voltes als mateixos temes des què el món és món perquè no en sabem treure’n l’entrellat de què nassos hi fem aquí a baix.

Ells, com sempre, ja m’ho van deixar prou clar ara farà un any, pel que no tinc res a afegir O potser sí… Crec que puc admetre que començo a entendre que potser l’important de la nostra existència segurament no estigui tant la fi en sí, sinó el trajecte que hi fem; no?

En aquest aspecte no em puc pas queixar, el bitllet el tinc, de fa temps, a la mà, però sóc tan idiota que penso massa. Tinc les neurones captives en una presó de circuit tancat pensant en per què m’estimes, enlloc de pensar que m’estimes. Si ja ho sé, per què collons em repregunto altre cop per què!?