Quan tenia quinze o setze anys em mirava els senyors de trenta i pico amb respecte generacional. Ara que m’he doblat l’edat em descobreixo l’esbós de pentagrama de damunt dels ulls. Abans creia que eren els maldecaps i els disgustos dels grans el que transcendia del cervell cap a la pell. A la meva balança vital, però, les alegries vencen de llarg les penes. Potser perquè són les meves estic canviant el perer sobre les arrugues: No m’han costat disgustos aconseguir-les, més aviat les considero riures fossilitzats a la cara.

Ara que em donen el bon dia al mirall no les trobo tan traumàtiques com quan les veia d’adolescent a la cara dels altres. Haurien de ser un senyal de maduresa, d’home fet i dret… però una altra cosa és el que passa sota l’epidermis: No em veig tan gran com m’imaginava de petit; em considero ―perquè me’n sento― jove.

Durant força temps he cregut que patia la síndrome de Peter Pan, l’heroi infantil que es negava a créixer i vivia feliç en el seu món. Un immadur, vaja. Però en Deric parlava no fa gaire d’una nova lectura d’aquesta síndrome: Aquells que a casa els pares mantenen l’habitació tal i com la van deixar el dia en què formalment van deixar el niu. Doncs aleshores jo no me’n considero pas de Peter Pan; perquè entre d’altres coses quan vaig marxar de casa vaig encarregar-me personalment de buidar-la de contingut en un matí. Pim-pam! I és que el pis, com la infantesa, era de lloguer. Per tant no tinc ni cubicle on retornar.

I aquesta setmana a Icat.cat també en parlaven amb aquests termes: “Als Peter Pans del segle XXI els han posat el nom de kidults, adults amb esperit de nens, i s’han convertit en un segment de mercat molt atractiu per a fer-hi negoci. Molt resumidament; el perfil del kidult és el d’una persona d’entre 20 i 40 anys, urbanita, de nivell socioeconòmic mitjà-alt, sense responsabilitats familiars i amb tendències de consum que la retornen a la infància.”

Immadur, Peter Pan, Kidult…? Mil i un eufemismes per designar la por absurda a fer-se gran. El que importa és l’esperit. Seguiré sent jove per molt que creixi. Mantinc l’infant que vaig ser perquè és la millor vacuna per evitar que la meva mirada inquieta i juganera no quedi presonera de les moltes arrugues que algun dia puguin arribar-me a enquadrar els ulls.