El febrer, amb l’excusa que és el mes de carnaval, moltes cebes ho aprofiten per disfressar-se de calçots estirant-se als camps amb l’ajuda pacient del pagès que les calça per aconseguir la figura tan esvelta i estilitzada per lluir engraellades sobre foc viu. D’altres, però, després de passar bona part de l’hivern a mercè del fred, acaben pensant-se qui sap què.

I sap greu, perquè grosses i allunyades del concepte de bellesa clàssic, malden per esdevenir dignes d’una graella quan amb prou feines només poden grillar-se i donar un trist esbós de calçots. Massa empatia vaig tenir amb aquesta ceba: Després plorar quan l’esberlava amb el ganivet vaig patir la imperiosa necessitat d’immortalitzar-la i d’escriure-li ara aquest petit epitafi.