Ahir vaig sopar a casa ―de fet era un trossot d’àtic― d’una amiga amb l’excusa de retrobar els antics companys de l’any passat de l’escola d’escriptura. A l’estudi em va sorprendre la gran quantitat de fotografies que entapissaven un armari enorme. Ella i totes les seves coneixences en mil i una situacions. El joc de trobar-se i recordar el moment exacte del clic màgic ens va ocupar una bona estona… A mi em va sobtar que en totes hi havia gent. Jo sempre faig fotos a coses, molt poc a persones… i a casa no tinc fotos de ningú a la vista… algunes del Jordi i jo.

L’amiga i un parell més van marxar per Nadal a l’Àfrica subsahariana i les fotos del viatge eren l’excusa perfecte per seure a taula primer tot escoltant anècdotes d’una experiència que els ha marcat. Quan vam tirar-nos al sofà per empassar-nos les fotos no era conscient que el plasma vomitaria un munt d’imatges que per segona vegada en una nit em remourien la consciència.

Des del primer moment l’Àfrica negra em va mirar sense contemplacions. Tota la misèria que en cada foto la meva visió eurocèntrica detectava al principi aviat va quedar anul·lada per la felicitat que destil·lava cada instantània. De tu a tu; encuriosits per la càmera i sense res més que el blanc d’ulls i boques rialleres contrastats amb pells de torrats impossibles destrossaven, a milers de quilòmetres, les meves ulleres de disseny que m’oculten la vista a diari.

Blanc i negre en acció vencent el meu verd òptic d’esperança insípida. La simplicitat destronant la sofisticació. No sé pas si enguany acabaré fent el viatge de només quatre hores per visitar el continent on ens vam fer bípedes. Però ara que escric des del meu pis ―fotogràficament nu― m’adono que les meves instantànies les tinc dins del cap, que potser no em cal emmarcar-les i penjar-les a la paret per recordar-me’n, perquè sempre les duc amb mi; com la dels africans que anit em van mirar a l’ànima.