Amb aquest títol no em refereixo pas eslògan que el 1987 va fer fortuna amb els Ferrocarrils de la Generalitat, ni eufemísticament a la gran nevada del 2010 que va col·lapsar mig país. La via blanca és el color de la tardor a les parades del tram.

Tant se val que siguin el plàtans de la Diagonal o Wellington, els lledoners de la Carretera de Mataró o els pollancres que hi ha l’avinguda de Catalunya de Sant Adrià. El resultat és sempre el mateix. Les fulles marronoses caigudes sobre la plataforma amaguen el verd de la gespa… fins que un tramvia entra a la parada guillotinant les que estan just sobre els rails.

El moment just en què les fa xixina és fàcilment perceptible si s’està dins de la unitat. Sempre m’ha fet la impressió, abans quan els conduïa i ara com a passatger, que el tramvia es quedi sense rodes; sembla que s’arrossegui sobre l’asfalt amb un soroll de ferralla que sempre em fa patir. Malgrat la unitat sorregi per augmentar l’adherència entre roda i carril, a vegades ?sobretot després d’una ventada o tempesta? n’hi ha tantes, que tot plegat crea una pasta que literalment emblanquina el rail.
ViaBlanca (3)

Recordo perfectament el ¿qué pasa hoy? que va etzibar-me una noia el primer cop que vaig experimentar una frenada amb fulles a les vies. Massa confiat venia de Numància i l’entrada a la parada de L’Illa va ser triomfal. Llàstima del semàfor d’Entença, massa curt per explicar-li que la unitat m’havia patinat. Que a diferència de la resta de ferrocarrils, el tramvia té les vies encastades al terra i les fulles s’hi acumulen, que quan no acaben d’escombrar o aspirar la plataforma ja en cauen de noves… i que posa-t’hi fulles que som a la tardor.

Your Message...Your name *...Your email *...Your website...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*