Em miro el gos assegut al terra i el que el porta em diu que està com la nit, tranquil. Me’l torno a mirar, el gos m’aguanta la mirada i em deixa anar un lladruc. Sort que estava tranquil, penso. M’ho prenc com una salutació, com els miols desesperats de la gata de la veïna que darrerament cada cop que m’ensuma em recorda que torna a estar en zel. Però aviat se’m fereix l’orgull quan el vigilant em diu que és la gorra. La què? La gorra que portes, l’associa a un Latin King. Guau; vaig bordar-me interiorment dolgut.

Tanco els ulls i per uns instants em recordo ben vestit amb americana de pana, una bufanda acolorida nuada al coll i una gorra al cap molt més parisenca que no pas de beisbol novaiorquesa. I encara no sé perquè vaig pensar en com li agradaria al govern la teoria de la gorra per reduir l’envelliment de la població i la despesa en pensions. Un bon ensurt com el que me’n vaig endur jo. Un lladruc cada cop que el gos veiés un dels molts pensionistes que llueixen gorra per amagar la testa nua de canes i el dèficit de l’estat es reduiria sensiblement a atacs de cor.

No m’empasso l’explicació que vaig sentir. El gos només va bordar un sol cop sense ni aixecar-se del terra. No era el primer cop que ens vèiem; el gos i jo. Si no m’estava saludant potser se’m queixava del morrió que duia posat o segurament va ser una reacció instintiva al sentir xerricar les rodes del tramvia quan aquest girava per encarar la Diagonal.