L’Ateneu Barcelonès acull amb una regularitat que vaig intuir imprevisible les trobades de bloggers organitzades per en Guillem Carbonell. Ahir a la tarda va reunir-se per desena vegada i per primer cop vaig poder assistir-hi. Sóc de mena esquerpa; agraint que tres dels presents m’haguessin convidat em vaig limitar a dir el què, el per què i el com del meu blog. Després vaig fer com el quadre que presideix la Sala Borralleras: Escoltar sense intervenir.

Paradoxalment estava assegut de cap de taula però no vaig exercir-ne. Estant d’acord amb moltes de les opinions no veia la necessitat d’aportacions redundants i vaig preferir utilitzar la boca per picotejant de les dues coques i d’altres gormanderies que passaven de mà en mà. Mantenia la boca ocupada, cert; però amb les orelles ben atentes. Un parapet alçat inconscientment per una bossa de bombons i una ampolla d’aigua va acabar per materialitzar el meu silenci actiu.

Just quan es comentava que la gràcia dels blogs era que, a diferència de les xarxes socials, permeten recuperar escrits de fa un parell d’anys uns quants dels presents adquiríem ―prèvia dedicatòria― el llibre nascut sota l’ombra d’un blog fent revivint al seu autor l’esperit i l’experiència del passat Sant Jordi. No trobo que sigui una involució, com es va comentar, editar els post d’un blog. Considero que és una mena de reconeixement ―institucionalització?― per part del món real al virtual.

Aquesta dicotomia va generar un comentari i un plany gairebé a l’uníson per part de tots; que la gent que et coneix et diu en persona el que li sembla el teu blog enlloc de plasmar-ho amb un comentari. Una contradicció si pensem què estàvem fent nosaltres allà sinó trobar-nos per la necessitat de posar rostre als qui ens seguim per la xarxa. Potser per què sabem que la vida real serà sempre millor que la 2.0?