El primer que vam fer en arribar al Bed & Breakfast de Derry va ser obrir el portàtil. Estirats al llit ―recuperant-nos de la dura jornada turística per la costa d’Irlanda del Nord― teníem la mirada perduda en el caps que atapeïen el Passeig de Gràcia: En un pestanya del windows les imatges de tv3.cat, i en una altra; la crònica que radiava RAC1.

Alguna cosa es mou a la societat catalana que va impel·lir-la a col·lapsar la trama de Cerdà un dissabte de juliol. Veient la riuada humana va despertar-se’m la necessitat de fer alguna cosa pel país davant la indigència política que m’irrita. Dit i fet; dissabte passat ―just una setmana després de la manifestació― vaig estrenar-me com a voluntari per tirar endavant la consulta sobre la independència a Barcelona el 10 l’abril de l’any vinent.

Encara que molts ho puguin considerar una pèrdua de temps, una utopia o fins i tot una bajanada; és la via on de moment puc canalitzar en positiu la indignació que em cou per dins. Amb la carpa instal·lada a la Plaça de l’Oca tots vam sentir-nos útils en cada fulletó repartit, en cada samarreta venuda, en cada explicació donada i en cada nova butlleta que un veí omplia per afegir-se a la iniciativa.

En arribar a casa estàvem rebentats però satisfets. Repassant la tarda em venia a la ment un cop i un altre aquell home que se’m va acostar per preguntar-me pel carrer Nació. Sabia que queia a prop d’on érem i el vaig mig convidar a què preguntés més endavant. No vaig gosar donar-li la resposta èpica que el meu cervell havia generat a l’instant en veure la munió que caminava pel carrer Rogent; un de molt comercial que uneix el Camp de l’Arpa amb el Clot: “No cal que busqueu més la Nació, la tenim just davant nostre, caminant tranquil·la però sense pausa.”