Als toros s’hi va amb mantellina i peineta! Submisa; la dona acata la sentència del marit i es vesteix de negre. Dol per l’animal que es dessagna a l’arena i per la coacció de la seva llibertat tèxtil. Esposada a la voluntat de l’altre sempre combrega amb el discurs après de tant sentir-lo: Creu i calla.

Penca com una burra desvivint-se per complaure’l i un dia compareix a la plaça amb minifaldilla i no entén la seva reacció. Per què no em deixa lluir-la si veig com es mira les sueques que la porten? I sent com a propi el dolor de la banderilla esquinçant la pell del brau; n’està fins el capdamunt de clavar-se la mantellina cada diumenge: Creu i ratlla.

Decideix torejar la situació. El proper diumenge s’enfundarà la minifaldilla. No amagarà mai més la cara sota cap burca hispànic per més que el marit apel·li la tradició. Es desclavarà la peineta del monyo, alliberant-se els cabells al vent, per estacar-la a la consciència del marit.

El marit bramarà amb l’orgull ferit al sentir-se venut. No atendrà a raons perquè no en sap més. Ella podria tallar-li les orelles ―no escolta mai― i la cua ―on concentra el seu poder―, venjar-se de la seva bèstia conjugal… però ella no vol mal a ningú i clar i català li dirà: Vull el divorci.