Diumenge 26 de setembre estava entre les dues torres venecianes de la plaça d’Espanya. Un entrepà de tonyina per sopar una hora abans de l’inici del piromusical que sempre clou les Festes de la Mercè. És un dels meus rituals de tardor. Focs artificials que neixen d’una font de colors tanquen oficialment l’estiu que s’inaugura amb les fogueres de la platja. Aigua i foc. Complementaris i adversaris.

Una conversa per mòbil caçada al vol em va posar en alerta. A Santa Coloma de Gramenet plovia! A mig mastegar vaig mirar el cel que s’encapotava des de la banda del Besòs. El mòbil del Jordi es va connectar al radar que mostrava una taca amebosa blau-taronja regant el nord del Barcelonès. La ignorància és felicitat; tothom a l’avinguda sopava i reia, i jo esguardava el cel tement una estampida cap al metro amb la primera gota.

Un estol de gavines van aparèixer per la banda del Llobregat i aleshores vaig recordar-me de Santa Eulàlia i les seves llàgrimes de setembre. La copatrona ─protectora de les aus─ plora per l’oblit dels barcelonins quan festegem la Mercè. Plouràs li vaig preguntar? No va respondre’m; el primer tro del castell de focs va foragitar les gavines i durant mitja hora el sofre va a dibuixar esclats de colors sota un cel ennuvolat.

Fins que no vaig allitar-me no vaig sentir com la tempesta netejava els carrers del barri. Sota l’escalfor dels llençols vaig mandrejar un mercès, Eulàlia.

I avui Barcelona esmorza amb la notícia que l’alcalde ha decretat festa per Sant Valentí. I per què no dos dies abans? El 12 de febrer és Santa Eulàlia, la festa major d’hivern! Ja ho veus Eulàlia com t’agraeix un alcalde en hores baixes que no ploressis enguany per la Mercè. Ho arribes a saber i aquell diumenge a Montjuïc el piromusical ens el serveixes tu amb llamps, trons i pedregada de regal.