29 de setembre; jornada de vaga general. Tot i estar sindicat, no la vaig secundar. Els serveis mínims acordats van fer que els tramvies només circulessin tres hores al matí i tres més per la tarda. Però al centre de control consistien en fer les vuit hores habituals, això sí, sol com un mussol, més sol que una rata. No, rata no m’agrada, millor esquirol, que s’ajusta més a la realitat i a més és un animaló més simpàtic.

Cap vidre trencat, cap sabotatge, cap incidència… Els matins són més propicis a aquestes coses i com que feia el torn de tarda tothom ja tenia el cap la manifestació al centre devastat de Barcelona que no pas en aturar els quatre tramvies ─literal─ que creuaven buits el Besòs.

L’únic que em va fer anar de corcoll va ser la megafonia de les parades que cada cert temps enviava el missatge dels serveis mínims. Com a conductor ja sabia que la gent no sap llegir el rètol frontal del tramvia i pregunta a tothora quina línia ets i cap on vas… El que ignorava, però, era que també fossin sords. Just després d’emetre el missatge una allau de trucades des de les parades preguntaven què passava. No escolten? No s’han rentat les orelles? També fan vaga les neurones? Com hem de tirar el país endavant així?

La gent es posava nerviosa i creia que estàvem avisant de retards o problemes amb piquets. Com un bon esquirolet que s’enfila als arbres, vaig escalar aquest fet i vam decidir anul·lar els missatges de veu. A les parades ja hi havia avisos amb els horaris exactes de pas, però a partir de les vuit del vespre, un cop acabats els servies mínims, vaig constatar ─per una segona allau de trucades─ que gairebé ningú se’ls havia llegit.