Recordo bé la seqüència de 4 fotografies: Franco dins el taüt, Juan Carlos llegint un discurs al Congrés, Tarradellas al balcó de la Generalitat i Pujol investit president. Il·lustraven l’últim tema del meu llibre d’Història a 8è d’EGB.

L’adveniment de la Democràcia. La solució lògica, no? I aquí Pau i després Glòria. Tots els ingredients d’un final feliç, rodó, ben travat i relligat. Punt i final a segles de guerres i morts.

Vaig entendre aleshores que la història ja era feta i que a mi em pertocava aprendre-me-la i donar gràcies per viure els temps de bonança en què havia nascut. En d’altres èpoques els de la meva edat morien als camps de batalla.

Però una pregunta m’assaltava quan la televisió informava de la guerra de les Malvines, del Mundial del Naranjito o de la Glàsnost. Copsava que eren fets importants però que el llibre d’història ja no en deia res. I ara què? No formarem part de la història algun dia els de la nostra generació? I què en diran de nosaltres? Farem mai res per formar part del sempre fugaç darrer capítol de la Història?

Avui, 20 anys després d’aquelles 4 fotografies, arriba l’hora del Què. Estudiant-la, he après a no deixar-me intimidar per la història, ni pels altres que abans de nosaltres cregueren o pogueren fer el millor en cada moment i lluitar per tenir un futur millor; el meu present.

Encetem un any que passarà als Anals del país i noto com ja fa temps que el fil roig de la història tiba. No deixem que ens arrossegui desbocat, la Història ensenya què passa aleshores. Aprofitem-ne la força per enllaçar-lo cap allà on ens interessa. El futur; el lloc on passarem la resta de la nostra vida.

Don’t be encumbered by history. Go off and do something wonderful.
Catalonia is not Spain. Yes&Yes Catalonia is wonderful!

Som-hi!