Solstici d’hivern. El Déu del Sol deixa de donar corda al planeta: Non plus ultra. No el permet d”anar més lluny i el tiba de nou cap a ell. Canvi de cicle. Celebració d’any nou pels antics que la nostra atrafegada societat paradoxalment endarrereix 10 dies.

Apol·lo mena ja el seu carro de camí a l’equinocci de primavera. A casa no hem fet foc com els antics per celebrar-ho. Dies feia que una bombeta del rebedor s’havia fos. Dies curts a fora i penombra a l’entrada de casa. Hem aprofitat per bescanviar les halògenes pels leds. La llum renovada és ara més brillant que mai.

Així és com Apol·lo, Déu de la colonització, se’ns ha establert aquest solstici a casa. I amb ell també la música, la història, la poesia i la dansa que li pertanyen.

Benvingut a casa; sigueu Vós i les vostres muses!

Protector dels camins; Apol·lo ha triat el rebedor.

Joiosos; honorem la vostra presència. L’harmonia, l’ordre i la raó que de vós depenen manquin pas en la nostra humil llar. Per això, cada nit, oferim al vostre esguard les nostres aliances. Beneïu-les! Vetlleu —oh, Apol·lo!— per nosaltres i il·lumineu per sempre més les nostres mortals vides.