La meva por davant un desgavell organitzatiu es va esvair només sortir de l’hotel i remuntar la processó d’autocars buits esperant al llarg de l’avinguda.
Caminava cap a Sintagma amb la son a les orelles i l’esmorzar donant voltes dins l’estómac com si fossis papallones. Encara fosc, sense gaire fresca, feia cua per marxar en bus. Els soldats grecs vetllant amb la seva parsimònia la tomba del soldat desconegut davant del Parlament i l’enllumenat nadalenc encès donaven un aire de quietud surrealista. L’estranya tranquil·litat abans de la tempesta.
Abans de les set pujo al meu autocar que em durà quaranta quilòmetres lluny. 40; la xifra de l’any. El del meu costat no sé en què parla, va en grup i xerra amb ells. M’abandono als meus pensaments. El conductor activa el vídeo de benvinguda en grec i anglès. En quaranta minuts hi serem diu. Hi penso. 40 anys i si tot va bé en poc més de quatre hores hauré completat la quarta marató de celebració. Veig desfilar en ordre invers, com un compte enrere, els punts quilomètrics des del vidre. La calçada cap a Marató col·lapsada d’autocars i taxis; la direcció a Atenes és buida i plena de policia i voluntaris preparant avituallaments, punts d’animació i arcs inflables.
Arribem i l’anodina senyalística capta l’atenció de tots. Marató cap a la dreta, m’adono que un xiprer més enllà hi ha un altre senyal que diu Atenes cap a l’esquerra. No indica distàncies, no cal, ja la sabem.
Em canvio sota un llorer i m’adreço a la furgoneta que m’ha de dur les pertinences a Atenes. Torno a quedar gratament sorprès de l’organització.
Només haig d’anar cap a l’estadi de Marató. Ens rep una Niké de bronze. Evito supersticiosament la selfie, malgrat estar aquí és ja tota una victòria.
Encesa de flama, juraments amb la mà dreta alçada. Darreres instruccions; qui no surti del calaix assignat serà desqualificat. M’asseguro que sóc al bloc vermell.
Tret de sortida i paradoxalment no sento l’èpica que m’esperava. Evitant no ensopegar amb els peus de ningú fixo els primers metres al terra i puc llegir les enormes lletres pintades al paviment just després de la sortida. M, A, R… endevino la resta de caràcters estampats: Marathon-Athens 42,195Km. Trepitjo cadascun d’ells i en alçar els ulls em trobo de nou els senyals de trànsit, el primer de molts on desfilaran un munt de noms però només un n’apareixerà gairebé fins el final: Αθήνα/Athens.
Ara sí que em sento en sintonia amb la cursa. Al quilòmetre cinc em sentiré també en sintonia amb la història. Prenc un branquilló d’olivera de la mà d’una dona quan voltem el gran túmul de la Tomba dels Atenencs, on jeuen els caiguts en la mítica batalla de la plana de Marató. Les oliveres són a banda i banda de la carretera i la gent n’arranca branquillons per regalar-los als corredors. Vaig dur-lo en mà fins al final.
Al quilòmetre set la creuo el primer poble i la gent literalment estreny la carretera. Aprenc que els crist d’ànims en grec són βραβο, βραβο (bravo, bravo) i πάμε, πάμε (som-hi, som-hi). Els pobles s’hi bolquen; banderes arreu, bars amb altaveus al carrer fent-me escoltar una música diferent cada pocs passos, dones ballant sirtaki… Notes als ulls de la gent agraïment per venir a honorar la seva història. La marató d’Atenes és un esdeveniment nacional. Crec que en deixar enrere el primer poble ja hauré xocat més mans que en totes les altres maratons juntes.
L’energia que reps en tots els pobles s’agraeix, a partir del quilòmetre 10 la carretera comença a serpentejar amunt. El paisatge m’és familiar; oliveres, pins, alzines i figueres amb muntanyes àrides de fons. És com córrer a casa, penso. El fotimer d’asiàtics i americans que corren al meu voltant es fixaran que aquesta vegetació mediterrània els és exòtica als seus ulls? No ho sé, però a cada rampa la ment busca distreure’s i més sabent que fins el quilòmetre 27, a Pallini, on passaré per la primera estació de metro, no trobaré el Jordi per animar-me.
Quan la carretera esdevé falsament plana la natura va quedant enrere i la conurbació urbana substitueix ràpidament el verd pel ciment. Davant meu el mont Himet amaga Atenes darrere seu. No hi penso i em dedico a somriure als fotògrafs que disparen ràfegues sense parar malgrat tenir el sol i el vent de cara des del principi. No volia èpica?
Imagino en Filípides corrent per aquí fa 2.500 anys, si és que realment va córrer des del camp de batalla de Marató fins a Atenes, cridant νενικήκαμεν (hem guanyat) per salvar les famílies que esperaven el desenllaç de l’enfrontament contra el perses. Tant si hagués fet els 40Km de Marató a Atenes com els 225km d’Atenes a Esparta per sol·licitar l’ajuda de la polis rival, segur que no va gaudir d’avituallaments, ni va tenir un calçat adient, ni ànims de ningú a més de patir una calor més insuportable; que la batalla va ser en setembre i jo corro a mitjans novembre.
Pobles i pobles, ara ja un continu urbà. Fa estona que he entrat a Pallini però de l’estació de metro ni rastre. Mai havia caminat tant per anar a buscar el metro em dic per distreure’m. La gentada gairebé m’amaga el quilòmetre 27 però no acaba d’arribar l’estació malgrat van caient els metres. No és fins als afores on detecto l’estelada al vent fort que ara bufa lateral. M’hi acosto fent senyals amb la mà i per fi el Jordi i jo xoquem mans. Sento crits d’ànims en català rere meu, altres catalans que no sabia que tenia a prop.
Les antenes que coronen el mont Himet li donen l’aspecte d’un porc espí. M’he adonat que ara em queda a l’esquerra. Per sort burlem la seva altitud perun coll que ens ha de d’obrir les portes d’Atenes. Abans, però, cal afrontar el pendent més bèstia. La carretera s’ensorra sota una rotonda i recupera de cop la cota anterior més el desnivell final per superar el coll. Al capdamunt de tot hi ha el senyal dels 31Km de la Marató. Segurament els senyals quilomètrics més macos i ben indicats de qualsevol prova esportiva que veuré mai. Són indicadors culturals que hi són tot l’any. El 31 és allà dalt, al final de la rampa, dient-me sobrepassa’m que rere meu ja no hi ha més pujades.
Cert, rere seu les pujades eren història, però apareixia el mur, paradoxalment en baixada. Potser vaig creure que havent superat la costa amunt la resta, malgrat el cansament, seria més senzill. Error. Corria d’esma avall però tothom em superava, corria però era com anar enrere. Als dos següents avituallaments vaig caminar per prendre l’aigua i una mica d’isotònic.
Els budells van començar a queixar-se, els genolls entumir-se per segons i prou. Vaig mentalitzar-me que malgrat la duresa del traçat havia arribat prou bé al mur. Vaig col·locar-me en un lateral del riu de corredors i entre l’extrapower de xocar les mans i els crits de Katalunía al veure’m la samarreta vaig recuperar els nivells d’autoestima energètica.
El quilòmetre 36 és el punt d’inflexió. Passes sota un pont de disseny que marca l’entrada a Atenes i just després un túnel on un exèrcit de tambors t’injecten un dopatge acústic i rítmic que t’impulsa fins al final. Casualment (o no) és el mateix quilòmetre on a Barcelona la marató et fa passar sota l’Arc de Triomf. El mur és història, l’automàtic s’instal·la als peus i la ment gaudeix de les amples avingudes plenes d’atenencs animant tot Déu.
Els darrers dos quilòmetres comencen amb una imatge fugaç i poderosa. En una de les darreres corbes et trobes davant una avinguda plena de corredors amb la mola de l’acròpolis de fons i el Partenó dominant l’escena. Són només segons, després els arbres i els edificis t’eclipsen la visió i tornes a girar cap a la recta final.
Voreres on no hi cabia una agulla, crits de βραβο, βραβο, πάμε, πάμε i els aplaudiments compassant els passos. Això era el carrer d’Herodes Àtic (Ηρώδου Αττικού) dedicat al ric benefactor atenenc, nascut a Marató en època romana, que va restaurar i revestir de marbre l’estadi Panatenaic que m’esperava al final del carrer. És una baixada contundent, com si la marató volgués fer-se perdonar els quilòmetres previs costa amunt, i et preparés literalment per a la Glòria. Que no s’acabi pensava assaborint cada passa on l’estadi se m’anava apareixent un mica més.
Només era una passera provisional per permetre el pas de la gent per damunt la cursa però fou el millor arc de triomf. L’havia vist unes hores abans en silenci però retrobar la seva inscripció 250m to go! immers en els darrers metres de la marató era un regal per a la vista. Rere seu res més que el Καλλιμάρμαρο (kallimarmaro); l’estadi del bon marbre.
Trepitjo les planxes metàl·liques que salven les escales que menen al tartan amb ràbia, fent soroll, alertant l’estadi que sí, que ja he arribat. El del meu costat ensopega i cau, de poc no l’acompanyo. No ensopego amb les seves cames. Els crits de preocupació de la gent es tornen aviat en aplaudiments, ell també l’acabarà. L’èpica ens persegueix fins que no creuem l’arribada.
Ara sí que resten els 195 metres de Glòria, els de la recta d’aquest estadi de 2.500 anys, els mateixos que enguany celebra el 120è aniversari de la primera Marató Olímpica. Faré el que no he fet mai en cap cursa; dono un petó al branquilló d’olivera i alço els braços en creuar una meta i penso νενικήκαμεν! νενικήκαμεν!
Se’m passen tots els mals, l’estadi és estret, descrivint una abraçada reconfortant. No tinc ganes de sortir-ne. Trobo el Jordi amb l’estelada al vent per fer-se veure. Un petó i quedem fora.
En arribar a les medalles un noi de l’organització em pregunta en llegir-me la samarreta, Spanish? Li dic que no, Catalonia i respon, Barcelona, ok? Li dic que sí i em diu que reculli la medalla per una fila en concret. Enhorabona! em diu en català la noia en penjar-me la reproducció de l’estadi al coll. No pensava pas trobar-me una voluntària catalana a l’arribada. Li agreixo el detall i la felicito per l’organització. La sensació d’estar corrent a casa s’acabava de materialitzar.
Pingback: OFRENA ALS DÉUS – EL BLOG D'EN MET