RETORN A ATENES?
Vaig recuperar el llibre de Grec dies abans de marxar per familiaritzar-me amb l’alfabet malgrat saber que no entendria res del que pogués llegís. En retornar-lo a la prestatgeria, vaig adornar-me que era un dels dos únics llibres que conservo de la meva etapa escolar, al seu costat hi ha el de Llatí. Se’m va fer evident que el meu primer viatge a Atenes seria una mena de retrobament pendent.
Sortim del metro col·lapsat a Sintagma i de camí a l’hotel i en creuar un carreró tinc l’impacte. Al final del carreró s’alça un colze de paret de color safrà; enorme, imponent. Just damunt, un gran pal amb la Γαλανόλευκη onejant ampul·losa damunt els caps diminuts del que segurament deuen ser turistes corroboraven les dimensions de tot plegat.
La contundència d’aquell tros de roca emergit sense mostrar-me cap dels seus tresors mil·lenaris és la imatge que em ve a la ment cada cop que evoco Atenes. És com si la ciutat em digués: Prepara’t Met, que això d’aquí dalt és molt gran. I vaig fer-li cas. L’Acròpoli, que cada dia se m’exhibiria esmorzant a l’hotel, va ser el darrer que vaig trepitjar, l’últim dia. No volia pujar-hi de buit, sense haver aconseguit el propòsit del meu viatge; sense res per oferir-hi.
Roma malgrat dominar el món va rendir-se a Atenes. L’elit romana n’aprenia la llengua, venerava el seu art i va respectar-li certa autonomia dins l’Imperi d’aquells bàrbars etruscs vinguts de Laci. La ciutat de la deessa Atenea va tocar el cim cinc segles abans amb la democràcia i la cultura que la de Ròmul i Rem amb l’exèrcit i la seva Pax Romana.
La millor manera que conèixer una ciutat és de la mà dels seus habitants, per tant vaig començar per Kerameikos a cercar els atenencs que més antics. Fa vint-i-cinc segles que crien malves, però les seves esteles i monuments funeraris arrenglerats al camí d’accés a la ciutat davant la muralla, encara parlen. De pors i d’amors, de temors i d’anhels; de la vida.
Marbre fred donant-me una benvinguda acollidora; reconeixia els caràcters i m’atrevia a verbalitzar-los… Si recordes els morts no moren mai. Des que vaig fullejar el llibre de grec a casa tenia la sensació de tornar a casa. La idea que en una altra vida jo havia estat allà, que jo he havia atenenc era més que una intuïció. No sé com explicar-ho… Presidint el cementiri, l’Acròpoli des d’allà dalt semblava dir, tu sabràs.
Sí. Moure’m per la ciutat sense gairebé mirar el mapa, entendre indicacions abans que la traducció en anglès em donés la raó, o atrevir-me a demanar el sopar intuint el que diu la carta en grec sense equivocar-me en el plat que em posaven a taula em reforçaven la convicció. Sembla estrany, però tots sabem que hi ha coses que no podem explicar. Δεν μπορώ να το εξηγήσω, το ξέρω, i tant!
L’Àgora amb herbes entre columnes que no sostenen més que l’aire encara impacta. No m’és difícil imaginar-me-la plena de vida; discussions filosòfiques sobre l’existència, discussions al mercat pel preu de les olives, parlaments pel bon govern de la ciutat, les ofrenes als diversos temples, els neguits per saber notícies de la guerra de torn o el seguit de processons que enfilaven la Via Panatenaica fins dalt l’Acròpoli.
A l’estoa reconstruïda és on millor es copsa el pas del temps. Busts de mirada a perduda ignorant la vida que tenen a tocar. Ni les constants vibracions del metro que passa a cel obert pel seu costat no els n’aparten la mirada extraviada cercant l’esplendor hel·lenística.
Fent cas d’Hipòcrates fèiem salut amb àpats saludables. La trilogia mediterrània ─blat, raïm i olives─ en totes les seves formes i presentacions es desplegava a taula amb senzillesa ufanosa.
Bo havia de ser el menjar si els gats de carrer deixaven la seguretat de les ruïnes per demanar-te’n a peu de taula. Atenes, ciutat amb gats formosos, tornava a vèncer a Roma, on recordo felins més desmanegats.
El contacte més intens i directe amb l’Atenes actual va ser en un supermercat de barri als peus del mont Philopappus. Buscant olives de Kalamata, baklaves i retsina fugint de preus turístics va passar un noi amb senatxo de plàstic en mà taral·lejant la música del fil musical i buscant per les lleixes seguint-ne ritme. Va fer-me conscient que hi havia música sonant, en escoltar la cançó vaig adonar-me que m’agradava. No entenia res del que deia però era alegre, ballable i posava la crisi del país ben lluny. Iphone en mà vaig caçar a l’aire els darrers compassos que sonaven. Shazam va donar-me la resposta: Άννα Βίσση (Anna Vissi) cantant Ξανά Μανά (Ksana Mana). Aquest son cubà en grec és la banda sonora del viatge i d’ara mateix en què escric.
El Licabet és el punt més alt per copsar Atenes en la seva extensió.
L’explosió demogràfica que va patir la ciutat a mitjans del segle passat va condemnar a l’ostracisme qualsevol record bucòlic dels camps de blats i oliveres descrits pels viatgers del segles XVIII i XIX. Ara la mediocritat del ciment, el blanc trencat per carrers ortogonals s’estén pertot excepte els pujols que són illes verdes enmig de la metròpoli. Atenes és un immens formatge feta trossejat esperant que el degustis. M’esperava una ciutat bruta i caòtica i admeto que a vegades és just al límit…
…però en caure la nit, un se n’enamora.
Des de l’església de Sant Jordi que domina la capital grega l’oceà blanc de ciment enfosqueix i la història brilla aquí i allà. El Temple de Zeus, el Parlament, l’estadi Panatenaic excavat a la muntanya i mirant cap a la Mediterrània emergeix l’Acròpoli i no ets conscient de l’estona que fa que admires tot aquell marbre rosegat pels segles fins que agafes fred.
Ja li havia pres la mida, ja ens havíem [re]conegut, Atenes i jo. Ja estava llest per viure la seva història, sentir la seva llegenda; córrer l’endemà la seva Marató…
Pingback: OFRENA ALS DÉUS – EL BLOG D'EN MET