Persèfone recollia asfòdels quan Hades va arrossegar-la a l’Inframón per a posseir-la.
El rapte de Persèfone, potser no va ser tal i com ens diuen des de fa mil·lennis.
Qui sap si farta de la vida fàcil al costat de sa mare Demèter (La Gran Mare, la abundància de la natura), va anhelar que el dolent la mitologia l’alliberés de la vida tranquil·la, li oferís un lloc on créixer, experimentar i apoderar-se com a dona.
La llegenda diu que Demèter desesperada per la desaparició de la filla va fer que la Natura entristís amb ella.
Persèfone, convertida per Hades en una de les dona més belles i poderoses va accedir a fer de filla i esposa alhora. Va trobar el seu punt mig.
Mig any a la superfície on Demèter alegre despertava la Natura amb la primavera i l’estiu. El mig any que Persèfone vivia a l’Inframón sa mare s’induïa un somni al no poder suportar el dolor de la separació i la natura s’adormia també durant la tardor i l’hivern.
La vida ens posa molts cops a viure cara a la paret. No pas com un càstig sinó oferint-nos amorosament l’obstacle per tal que observem on som i decidim en consciència el següent pas.
Si hi veus una paret, l’hivern et glaça el cor. Si t’atreveixes a penetrar les pedres que l’alcen assoleixes la comprensió i la primavera esclata al cor.
Demèter ens espera a l’altra banda de les nostres pors i permetrà al nostre Galderic interior de conrear-la. Hi sembrarà petons i ella respondrà amb l’esclat de clavells vermells.
La finestra és una escletxa a la paret, si els batents són oberts o tancats depèn ja de cadascú.