A Madrid tot es fa a l’engròs, tot és ostentació, no hi ha mesura, com més gran sigui tot, millor. Només cal sortir i perdre’s pels seus carrers per comprovar-ho. Els rètols de botigues i negocis floreixen per totes les finestres i balcons arribant a conquerir sense esforç les teulades. Les marquesines, com enormes espases de Damòcles de neons sobrevolen les testes dels vianants projectant les seves estructures damunt les voreres. Sens dubte la Gran Vía n’és l’exemple més clar.
De tots aquests anuncis que colonitzen les façanes, n’hi ha uns que amb els colors constitucionals de lletres roges i fons groc resen Museo del Jamón, on es pot gaudir i comprar el millor del porc acompanyant-ho tot, si s’escau, amb unes canyes.
Aquest matí, esmorzant el primer entrepà de calamars de la meva vida, hi he reflexionat quan he vist que el petit bar també tenia un munt de pernils penjats per a 10,25€ el quilo. D’on deu venir aquesta passió dels madrilenys, i de la resta d’espanyols, pels embotits? I crec que haver trobar una explicació que cada cop que la penso m’agrada més.
La famosa reconquesta, terme que donaria per una tesi doctoral, va consistir en fotre fora els musulmans de l’Al-Andalus. I què no poden menjar els muslmans? Porc, oi? Està documentat que la Inquisició obligava als musulmans i jueus conversos a menjar cansalada en públic per demostrar la seva nova fe… Pot ser, doncs, que el culte al porc, a l’embotit i al tapeo sigui una herència d’aquells temps de reconquesta per demostrar que la pell de brau ja no era terra sarraïna?
Què duien els calamars d’aquest matí?